FICCIÓ

Sèries per menjar a través de la pantalla

Sigui com a element lúdic o simbòlic, la cuina juga un paper destacat en les ficcions televisives

El concepte food porn s’ha fet popular gràcies a Instagram i les fotos de menjar. Però les xarxes socials no són l’únic mitjà que ha aprofitat la sensualitat d’un bon plat per fer venir salivera. El menjar també està present a moltes sèries que aprofiten un bon plat com un element estètic, però també com un símbol que permet crear un imaginari propi o erigir-lo en metàfora del que els passa als personatges.

Per trobar una bona sèrie que mostri la importància del menjar no és necessari buscar una ficció ambientada explícitament en el món de la gastronomia. Menjar i beure són actes socials i, com a tals, s’acaben colant en qualsevol bona trama catòdica fins a convertir-se en un element imprescindible. Fem un repàs de sèries que ens han fet menjar per la vista.

‘Master of none’

Un tros de béicon que fa trontollar les creences religioses

La sèrie d’Aziz Ansari i Alan Yang és una joia per a qualsevol espectador que gaudeixi menjant. El personatge d’Ansari, el Dev, és un aspirant a actor de 30 anys que sent una verdadera passió per la cuina i el menjar, fins al punt que en un determinat moment es planteja si s’ha equivocat de professió i la seva autèntica vocació és la gastronomia. En la sèrie de Netflix hi apareixen referenciats múltiples restaurants de Nova York i d’altres ciutats -de fet, l’espectador una mica hàbil pot arribar a fer-se una bona guia de restauració-, però en allò que Master of none excel·leix és mostrant la implicació emocional que tenen alguns plats per als personatges. En un dels millors capítols de la segona temporada, Religion, el Dev, de família musulmana, fingeix ser un creient devot per acontentar la família, tot i que en realitat no és religiós i sol menjar porc d’amagat dels pares. En el pròleg de l’episodi es pot veure el moment revelador en què un jove Dev tasta per primer cop el béicon a casa d’un amic, malgrat que la seva mare li ha advertit que no ho faci, i com a partir de llavors decideix saltar-se les normes religioses per menjar el que li agrada. De fet, una barbacoa serà la guspira que l’obligarà a confessar als seus pares que no és creient.

La omnipresència del menjar és tan evident a Master of none que es fa difícil no fer una llista de moments gastronòmics imprescindibles. Si se n’hagués de triar un, la visita del Dev i l’Arnold (Eric Wareheim) a l’Osteria Francescana de Massimo Bottura seria a dalt de tot. Les cares de sorpresa i felicitat mentre els porten un plat rere l’altre són la millor imatge de la felicitat que pot aportar la bona cuina. En una entrevista amb GQ, Alan Yang assegurava que un dels motius pels quals Ansari i ell es van fer amics és perquè a tots dos els agrada molt menjar i que, orgànicament, la sèrie va acabar explorant aquesta passió conjunta.

‘House of cards’

Passió carnívora com a metàfora de voracitat política

Frank Underwood devora costelles de porc amb la mateixa avidesa que destrueix enemics polítics, una correlació que fa pensar que la passió carnívora del polític és una metàfora bastant evident de la seva fam de poder. La primera escena que es va rodar d’aquest thriller tenia com a escenari el Freddy’s BBQ Joint, el petit i desballestat restaurant de Washington D.C. que regenta Freddy Hayes, l’home que cuina les costelles preferides d’Underwood i una de les poques persones per les quals el personatge de Kevin Spacey sembla tenir una estima real. Banyades en salsa barbacoa, contundents i, sobretot poc distingides, les costelles de porc són una mica com el mateix Underwood, que amaga el seu complex d’inferioritat respecte a la seva dona -ell ve d’un passat pobre i turbulent, ella d’una família de l’elit de Texas- sota una capa de falsos bons modals.

Aquells que vulguin emular Underwood i viatgin fins a Washington per visitar el Freddy’s BBQ no cal que perdin el temps: el restaurant no existeix, tot i que la façana que van utilitzar per gravar els exteriors del local sí que es real. Però per veure-la s’ha d’anar fins a la ciutat de Baltimore (Maryland), a una hora i mitja de distància de la capital dels Estats Units.

‘Las chicas Gilmore’

Litres de cafè i ‘fast food’ per moure el món

La sèrie d’Amy Sherman-Palladino potser no és la primera producció que ve al cap quan es parla de ficció i cuina, però el cert és que Lorelai i Rory Gilmore passen bona part del temps que estan juntes menjant, encara que no cuinin mai. Mare i filla són les reines de les porqueries envasades -el seu esmorzar ràpid preferit són les pop tarts, uns pastissets plans precuinats que només s’han de posar a la torradora- i el menjar per endur, des de pizzes fins a menjar xinès. Un dels escenaris principals d’aquesta comèdia és el Luke’s Dinner, el típic restaurant nord-americà on passen els dies demanant hamburgueses i, sobretot, consumint quantitats ingents de cafè, la gran addicció de la Lorelai.

Els pocs moments que mare i filla fan una alimentació correcta és el sopar setmanal a casa dels avis, un peatge que han de pagar perquè la Rory pugui anar a l’escola privada que li donarà opcions d’entrar a les millors universitats dels Estats Units. Els plats saludables i elegants de casa l’Emily i el Richard Gilmore representen la vida encotillada contra la qual sempre ha lluitat la Lorelai.

‘Jane the virgin’

Un sandvitx ‘grilled cheese’ com a símbol de l’amor familiar

El concepte de comfort food, que entre d’altres utilitza el cuiner televisiu Jamie Oliver, serveix per designar els plats que tenen una significació nostàlgica o sentimental per a la persona que se’ls menja. A més, solen ser fàcils de preparar i, per norma general, bastant calòrics. Seguint aquesta definició, el sandvitx de grilled cheese -bàsicament, una barreja de formatges fosos-, és el comfort food del matriarcat Villanueva, una família d’origen veneçolà que viu a Miami. Per a la Jane, la seva mare i la seva àvia, aquest entrepà, bastant habitual als menús de qualsevol dinner nord-americà, és la solució a qualsevol problema i el millor acompanyament mentre veuen telenovel·les.

Al principi de la sèrie, la Jane, una noia senzilla i treballadora, confessa els seus tres amors: la família, Déu i el sandvitx grilled cheese. La seva àvia, l’Alba, li confia el secret del sandvitx perfecte: un terç de cheddar blanc, un terç de cheddar groc i un terç de formatge per fondre ratllat.

‘Los Soprano’

L’orgull de la tradició expressat a través del menjar

Entre extorsió i extorsió, els mafiosos de Los Soprano feien una de les coses que més els agradaven del món: menjar. La cuina -una de les poques parcel·les de poder de la Carmela- era un reialme de menges napolitanes, un recordatori diari de l’herència familiar i la lleialtat al clan. Els plats de la Carmela aixequen passions entre els membres de la família -el seu marit, el Tony, es menjava tot el que li passava pel davant- però també amb els estranys, com el pare Phil, el capellà amic de la família que no deixa passar cap ocasió de tastar els seus ziti al forn.

Una de les passions de Tony Soprano és la capicola, un embotit italià semblant al pernil que el metge li prohibeix menjar. Per referir-s’hi el Tony utilitza la paraula gabagool, una paraula del parlar de Nova Jersey que ha evolucionat a partir de la pronunciació que feien de capicola els treballadors napolitans de principis de segle XX.

‘Treme’

Música i menjar, els amfitrions de Nova Orleans

A les sèries de David Simon, el retrat d’una realitat està moltes vegades per damunt de la trama. Això fa que tinguin el seu propi ritme i li demanen a l’espectador que tingui paciència a l’hora d’endinsar-s’hi. Un cas paradigmàtic és Treme, ficció sobre la Nova Orleans post- Katrina i un grup de músics. Tot i que la música és el tema principal de la sèrie, la gastronomia, especialment potent a Nova Orleans, no podia deixar de sortir-hi, encara que sigui com a acompanyament de les trames, ja que moltes escenes tenen lloc en cafès.

Un dels personatges principals de la sèrie és la xef Janette Desautel, que lluita perquè el seu negoci sobrevisqui. És ella qui en una escena treu del bolso un paquet de hubig’s pie, un pastisset de fruites envasat que és tota una institució en aquesta ciutat del sud dels Estats Units. La fàbrica de pastissos es va veure afectada per l’huracà Katrina : van haver de parar la producció durant més de quatre mesos, el preu dels pastissos es va incrementar considerablement i van haver de canviar la varietat de gustos que oferien.

També apareix a Treme la marca de patates fregides més popular de la zona, Zapp’s, adobades amb gustos propis de la cuina cajun -molta ceba, pebrot i api-, d’origen francocanadenc i molt estesa a l’estat de Louisiana.

La gastronomia als documentals

Més enllà de les sèries de ficció, la cuina també ha trobat el seu lloc en altres formats. Els més habituals són els talents shows, gràcies a les edicions internacionals de MasterChef però també a altres propostes com The great british bake off, que ara tindrà una versió espanyola a Telecinco.

Les plataformes digitals han permès tenir accés a documentals que tenen la gastronomia i la restauració com a fil conductor. Un dels més coneguts és Chef’s table, de Netflix, una sèrie documental que ja prepara la sisena temporada. Cada capítol està dedicat a un xef de renom, al qual es fa un seguiment. Jordi Roca i Albert Adrià són dos dels protagonistes, però també mostren els seus secrets altres cuiners com el mexicà Enrique Olvera, responsable del restaurant Pujol. El creador de la sèrie és David Gelb, director del documental Jiro dreams of sushi, també a Netflix i centrat en un dels mestres de sushi més llegendaris de Tòquio.

A Amazon Prime també s’hi pot trobar Three stars, un documental que permet descobrir, a través de diferents cuiners, com s’aconsegueixen les preuades estrelles Michelin.

Més continguts de