TV3 mostra les misèries de l’amistat amb ‘El nom’
El canal emet avui el telefilm dirigit per Joel Joan basat en l’obra de teatre francesa
Barcelona¿La sinceritat és una qualitat sobrevalorada? Aquesta és una de les preguntes que planteja El nom, la pel·lícula dirigida per Joel Joan basada en l’obra de teatre homònima que també va dirigir i interpretar l’actor al Teatre Goya l’any 2012. Després de 256 funcions arreu de Catalunya i 91.165 espectadors, Joan s’atreveix a adaptar per a la televisió aquest text en què un grup d’amics es treuen les caretes i espolsen els seus draps bruts.
La Isabel (Sandra Monclús) i el Pere (Xavi Mira) són els amfitrions d’un sopar que serà de tot menys plàcid. Ella és professora de català en un institut de Badalona i ell és un especialista en l’obra de Michel de Montaigne que fa classes de literatura a la Universitat Pompeu Fabra. Són, en aparença, un matrimoni ben avingut, amb cert aire intel·lectual, que tenen dos fills, la Nereida i l’Adanis. Els seus convidats són el Vicenç, interpretat per Joel Joan, el germà de la Isabel i l’arquetip de l’home triomfador; l’Anna, la dona del Vicenç, que espera el seu primer fill, i el Claudi, amic d’infantesa de la Isabel, que toca el trombó a l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya. La guspira que enviarà en orris el sopar serà l’anunci del nom que el Vicenç i l’Anna han escollit per al seu futur fill.
Escrita pels dramaturgs francesos Matthieu Delaporte i Alexandre de la Patellière i adaptada al català per Jordi Galceran, El nom és una comèdia urbana que es riu de les misèries de cinc persones de classe mitjana-alta massa acostumades a salvar les aparences.
Per a Joel Joan, el pas del teatre a la televisió ha permès a l’equip redescobrir un text que tant ell com la resta d’actors tenien molt assimilat. De fet, el repartiment de la pel·lícula és el mateix que va donar cos al text al teatre, a excepció del personatge del Claudi, que en la versió televisiva l’interpreta Sergi Vallès, que agafa el relleu de Lluís Villanueva, que no ha pogut participar en el projecte per incompatibilitats professionals. Aquest ha sigut un dels principals reptes de l’adaptació televisiva. “Em feia una certa por que es notés que s’hi afegia de nou, però el Sergi és un tio bastant superdotat a l’hora de memoritzar, per exemple. Ha sigut un descobriment. Sempre m’agrada posar gent nova a l’olla, sorprendre l’espectador i descobrir cares. Vaig pensar que tenia un efecte doble: no només era un gran actor, sinó que, a més, el descobríem amb El nom ”, assegura Joan sobre la incorporació al repartiment.
Mantenir l’esperit de l’obra
“L’essència continua sent la mateixa que la de l’obra de teatre: unes interpretacions compromeses i molt honestes. Els personatges me’ls crec molt”, assegura Joan, que explica que el fet que el seu paper tingui un punt d’egolatria, com la seva autoparòdia a El crac, és pura coincidència. “El personatge del Vicenç és una mica Joel Joan en el sentit que té un ego més gran que el pol Nord, però és bastant més llest. Toca uns certs temes tabús amb una intel·ligència que, per culte que siguis a l’altre costat, et pots sentir ferit”, argumenta el director.
Al llarg del sopar aniran sortint a la llum secrets no confessats. “L’excés de sinceritat és un problema, per això mentim constantment el 98% del dia -afirma Joan sobre el debat que planteja la pel·lícula-. Viure en societat vol dir que moltes coses que passen al teu voltant no t’agraden i no per això les vas anunciant contínuament, perquè la vida seria bastant desagradable”. En canvi, Sergi Vallès es mostra partidari de posar-la més en pràctica. “La sinceritat val la pena sempre”, afirma. “A la pel·lícula serveix perquè surtin a la llum coses que no s’havien dit mai. El meu personatge, precisament, destapa una intimitat que fins ara ningú sabia”, comenta Vallès, que confessa que no va veure la versió teatral.
“És una comèdia amb què esclates a riure, però al mateix temps hi passen coses que són del dia a dia i amb les quals l’espectador es pot sentir identificat”, explica Vallès, que afirma que es va adaptar molt bé a un grup que ja tenia unes dinàmiques de treball establertes després del seu pas pel teatre.
