EL FUTUR DEL PERIODISME

Com fer agenda pròpia (sense tenir un estat)

Un seminari celebrat a Brussel·les debat els problemes a què han de fer front les llengües minoritzades

De nacions sense estat n’hi ha de tipologia molt diversa, però els seus problemes en l’àmbit comunicatiu s’assemblen molt. Així ho van poder constatar la trentena d’assistents i participants congregats el 28 de setembre a Brussel·les, en un seminari organitzat pel Centre Maurits Coppieters sota la pregunta: “Nacions sense estat: és possible dotar-se d’una agenda comunicativa nacional pròpia?” Catalans, gallecs, bascos, corsos, gal·lesos i altres periodistes i representants de països amb llengües minoritzades van poder constatar que els seus sistemes comunicatius presenten anomalies similars derivades del fet de no poder comptar amb estructures d’estat pròpies (o pel fet de tenir-hi, directament, un estat en contra).

Segons dades presentades per Gunther Rautz, coordinador de l’Institute for Minority Rights, hi ha un centenar de minories lingüístiques a tot Europa. I d’aquestes, només en 8 casos es pot considerar que tenen una cobertura mediàtica completa (televisió, ràdio, premsa i mitjans digitals). Després n’hi ha 20 que tenen una cobertura parcial, amb alguna part de l’espectre per cobrir. I la resta, la gran majoria, no disposen de mitjans de comunicació que articulin la seva comunitat des del punt de vista lingüístic.

“Un dels problemes d’aquesta situació és que les majories molt sovint no saben res de les minories. O pitjor encara, s’alimenten d’estereotips xenòfobs emesos pels mitjans de comunicació dominants”, explicava Rautz. El ponent reclamava també que la Unió Europea donés més empara a aquestes minories: “Una debilitat de la UE és que no hi ha una veu comuna per als 27 estats i la seva població. No hi ha, en realitat, un mercat únic europeu en l’àmbit mediàtic”, lamentava.

Bona part de la jornada es va centrar en les possibilitats del món digital. Aquesta era permet tenir mitjans sense haver de fer un esforç industrial gran, però en els últims anys s’ha produït un fenomen que va en contra de les agendes pròpies: la cerca del clic a l’engròs. Ho explicava Germà Capdevila, editor de la revista digital Esguard: “Algunes iniciatives online catalanes que eren potents estan abandonant el marc mental que tenien per buscar la massa crítica suficient que els referents propis no els permeten”.

El periodista va recordar també algunes disfuncions del sistema d’ajuts públics. “Les subvencions s’atorguen en funció de la llengua, però bandegen el marc simbòlic. Això fa que algunes ajudes importants vagin a mitjans amb referents d’abast espanyol per l’únic fet de tenir una edició feta a partir de la traducció automàtica dels seus continguts”, va recordar Capdevila, actual president de l’APPEC, l’entitat que aplega les revistes en català.

La interferència de referents va ser també un dels problemes que va assenyalar el professor Edorta Arana. Ell ho ha detectat al País Basc i va denunciar la falta d’agenda pròpia que hi ha a Euskal Telebista, ja que tendeix a repetir -encara que sigui en el canal en basc- el que diuen els canals estatals. Aixó sí: va saludar amb entusiasme l’aparició de diversos mitjans digitals nous que, des del seu caràcter local i jove, estan construint una referencialitat pròpia. “Vocento exerceix al País Basc un gran poder fàctic -explicava-. Però hem vist com naixien diverses alternatives locals, en basc, que estan guanyant presència i que poden aprofundir en els assumptes de proximitat”.

L’escriptora i consultora Pilar Kaltzada coincidia amb el fet que “comptar amb agenda pròpia és un assumpte de vida o mort”, ja que “la política eleva unes veus i en silencia unes altres”. Per a aquesta comentarista habitual en mitjans de comunicació bascos, “la concurrència política se situa en l’àmbit de la informació i la comunicació, així que l’única clau per seguir vius i perdurar és ser capaços de plantejar respostes inspiradores a les preguntes i generar significats que la comunitat a la qual ens adrecem els adopti”. Però alerta de la dificultat de la tasca: “Hem de fer això en uns moments en què els mitjans pateixen una triple crisi: de legitimació, d’adequació i de model de negoci”.

La conversa va derivar en el paper de les xarxes socials. “Tot i el que es diu, la contribució de les xarxes socials no és estendre la informació, sinó lluitar contra la desinformació i emparar-nos davant la manipulació”, va explicar Kaltzada, que va recordar “el problema de desconnexió gravíssim” que viuen els mitjans tradicionals per culpa d’haver viscut “massa arrenglerats amb les estructures de poder”. En tot cas, les xarxes no es poden plantejar com un substitutiu, sinó com una eina complementària, al seu parer.

Hi va haver certa coincidència en el paper ambivalent de les xarxes. Des de Galícia, la periodista Rocío Castro admetia: “He moderat el meu optimisme tecnològic, veient com estan evolucionant les xarxes. És cert que ens van permetre avançar en termes de participació. Però els blogs van crear una bombolla que va acabar esclatant, per deixar pas a unes xarxes”. Castro va assenyalar, per cert, que Catalunya està demostrant haver adquirit un bon domini de les xarxes. Dels 50 alcaldes de l’Estat més seguits, 25 són catalans.