Jordi Basté: “Alimento la idea que cada temporada és l’última perquè tinc molta por”

BarcelonaLíder d'audiència de la ràdio a Catalunya, Jordi Basté ha trobat temps per tornar a tenir una aventura televisiva, en aquest cas a La 2 Cat, amb el programa d'entrevistes Pla seqüència. Ho aprofitem per parlar, en una conversa introspectiva, de la diferència entre el jo públic i el jo privat, de les relacions amb la Corpo i de les especulacions sobre el final de la seva trajectòria presentant el matinal de RAC1.

Trenta hores setmanals en directe a la ràdio no et deuen acabar d’omplir, perquè fa poc has estrenat un programa de televisió. No n'hi ha mai prou?

— És una bona pregunta, i penso que ens l'hauríem de fer tots. M’ho prenc com una oportunitat, i la sort és que el programa tampoc requereix una gran feina, perquè és un pla seqüència de 55 minuts, més un dia d'assaig. No és com el No pot ser, que comportava viatjar i anar amunt i avall. Aquest és bastant més relaxat.

Et faré algunes preguntes que tu has traslladat als teus convidats, així no les pots esquivar. A l’atrafegada Sílvia Abril, per exemple, li demanaves: “No et cansa?” I a tu, no et cansa?

— Sí, francament, sí. I cada dia que passa em canso un dia més. Hi ha molts dies que m'ho passo bé, però em canso, em canso.

Pla seqüència s’emet a La 2 Cat. El vas proposar a 3Cat?

— Sí, sí. La productora el va proposar a 3Cat i a TV3 i, bé, ens van dir allò de “Bé, esclar, ara no...” En canvi, La 2 Cat ens va dir que si de seguida, perquè la idea els va entusiasmar. Era un programa nou i els va semblar original.

Quina és la teva relació actual amb la Corpo?

— Nul·la. I quan dic nul·la vull dir que no és dolenta. És a dir, que no hi tinc relació, senzillament, i ja està. A la Corpo hi tinc molts amics, però amb la cúpula no hi tinc relació.

Bé, la relació potser no és dolenta, però jo t’he sentit més d’un missatge crític...

— Algun comentari crític sí, bàsicament perquè tinc aquesta sensació a vegades de deixadesa respecte a nosaltres. Recordo que la Mònica Terribas ens deia sempre que RAC1 tractava molt bé TV3: ells estrenaven un programa i nosaltres en parlàvem. Sempre ens ha agradat aquesta sinergia amb TV3, perquè és la televisió nostra de sempre, però aquesta sensació no ha sigut recíproca.

¿La competència amb Catalunya Ràdio es fa amb joc net?

— Per a mi, sí.

¿I creus que a l'altra banda juguen net, també?

— Sí, sí. Les empreses ens posen històricament en la tessitura de les audiències i cadascú busca millorar-les. Amb els convidats sempre dic que no vull ser el primer, però jo el vull tenir. Jo no em sento castigat ni per l'Ustrell, ni per la Barceló, ni per ningú, de debò.

Amb Iñaki Urdangarin vas fer un 9,2% espectacular i amb Joan Laporta un 6%. Però també has tingut un 2,3% amb Sergi López o un 3,2% amb Emma Vilarasau.

— Oh, és que el Sergi López va venir el dia de Nadal...! I, esclar, el nom de l’Urdangarin era molt potent.

En tot cas, jo et volia demanar si se't fa estrany, acostumat a trencar sostres, ara no ser guanyador.

— No, perquè ja sabem el que fem. Em recorda aquella època en què el Toni Soler, el Queco Novell i el Manel Lucas explicaven que el primer EGM de Minoria absoluta va donar-los zero oients. O el Toni Clapés, quan parla del Versió original de l’època a Catalunya Ràdio, va fer un primer EGM que va ser un desastre. Doncs això no és un desastre, al contrari, són molt bons resultats per la cadena que és. És un projecte que comença i que encara no té l’esquelet del tot format.

¿Has rebut gaire negatives de persones a les quals els espanta el format d’entrevista sense talls?

— Tothom m'ha dit que sí. Però hi ha una cantant, que no diré qui és però que no és la Rosalía, que ha dit que abans el vol veure i se’l vol estudiar, perquè no sap si s'hi veu en cor.

¿Has hagut de tornar a gravar una entrevista perquè descarrilava?

— Mai.

¿I algú ha demanat si es podia tallar algun moment?

— Sí, t'ho explicaré. El Joan Laporta, que no sabia ben bé què anava a fer, va fer un comentari durant l'entrevista sobre la malaltia de la seva exdona. No va demanar que el talléssim, però sí que després va dubtar i va dir allò d'“Hòstia, no sé si ho puc dir”. Però després ell mateix va dir que no feia falta tallar-ho i es va emetre.

I a la carta als Reis de convidats?

— Aquest és un programa que té l’avantatge de ser fàcil per a l'entrevistat. Li diem: 55 minuts i mitja horeta més entre l’assaig i el maquillatge. I el format et permet fer molts recorreguts. Noms? A mi me n'agradarien molts. Guitarricadelafuente, per exemple. Rosalía, evidentment. Tenim un país molt petit, no et pensis, però sí, aquests noms són potents.

L’endemà de l’estrena, amb Urdangarin, li vas demanar a Mònica Planas que et fes la crítica en antena. No va ser suau.

— Va ser molt dura, com també ho va ser la seva columna de l’ARA. Bé, és la seva opinió. Jo entenia que podia passar això en el primer programa. Espero que Urdangarin vingui a la ràdio, i aleshores evidentment que li preguntaré pel cas Noos. Però aquell tipus d'entrevista anava de la seva vida, de la seva reinvenció vital. ¿Podria haver-li preguntat pel cas Noos? Sí, però la resposta ja la sabia: “No vull parlar d'aquest tema”. Entenc el que deia la Mònica, però espero que ella i la gent que va criticar el programa entenguin que la intenció no era aquesta. No és un programa com els que fa l’Évole, o com les entrevistes de la Intxaurrondo als matins. És una altra història, un altre to.

A Laporta li dius, també: "Jo no vull parlar amb el president del Barça, vull parlar amb la persona". I si jo volgués parlar amb Jordi Basté, més enllà del personatge públic, què em trobaria?

— Molta timidesa, encara que no ho sembli. Xerro molt, perquè no em preguntin, segurament. M’agrada molt viure amb la tranquil·litat d'intentar fer la meva feina, passar-m'ho bé i dormir tranquil amb la meva consciència. I ho aconsegueixo bastant.

Seguint amb preguntes teves. A Emma Vilarasau li preguntaves si creia en Déu. I tu?

— Sí, jo sí. Soc creient no practicant. He estat educat amb valors cristians, catòlics, als salesians. Com que soc molt poruc, sempre vull pensar que... Llegia l’altre dia a "La contra" de La Vanguardia una entrevista a un científic convençut que darrere el túnel famós existeix la llum i que l'ànima se separa del cos i va a parar a un lloc on hi ha els teus éssers estimats. I dic "Hòstia, si això és així... firmo ara". Esclar, a vegades em llevo agnòstic, quan m'emprenyo soc ateu, però en general soc creient.

Ets poruc, dius. Esmenta tres dels temors, doncs.

— Bé, la mort és una por que tinc. Tinc por al dolor del meu entorn. Soc molt empàtic, i el dolor de la gent que m'envolta em fa patir molt. El fracàs també em fa por. Però no només el fracàs professional, el personal també. I el professional, eh? És a dir, no estar a l’altura.

Has viscut mai el fracàs, però? ¿O és una por anticipatòria perquè precisament no l’has experimentat mai?

— És una bona pregunta. A la vida sempre hi ha moments que pots fracassar, encara que les audiències o els números et diguin una altra cosa. Coses que no t’acaben sortint, programes a la tele que no surten com vols...

¿Series capaç d’identificar un d’aquests moments en què et sentissis fracassat?

— Sí, amb la renovació del No pot ser em vaig sentir fracassat. Estava en un equip que funcionava molt bé i amb la no renovació em vaig sentir frustrat i fracassat perquè no era només jo, era un equip. I va ser decisió del Vicent Sanchis, o sigui, no és allò que fossin els d’ara.

I, més enllà dels fracassos per causes externes, et fas retrets?

— D'alguna part, sí. De treballar massa, segurament. No ara, perquè ara treballo menys, però hi ha moments que això de llevar-te tan d’hora... I, hòstia, jo sé que hi ha molta gent que es lleva molt d'hora per cobrar un sou miserable a la feina, i no és el meu cas, però sí que hi ha molts dies que llevar-me al matí...

Treballes menys, dius?

— És a dir, ara treballo més que fa dos anys, pel programa de tele, però treballo menys que fa deu. Però tinc moltes tardes lliures! Durant molts anys de la meva vida he anat a dormir a les tres de la matinada. I quan vaig acabar de fer això, pràcticament vaig canviar al revés i vaig començar a treballar a partir de les quatre.

El teu estat a WhatsApp és “Deixeu-me en pau”.

— “Deixeu-me en pau” és una frase que m'agrada molt.

Doncs has triat una posició a la vida en què és molt difícil que et deixin en pau.

— Sí, és difícil que et deixin en pau, ho reconec. Però cada vegada em sento millor sol. Bé, independent. Sempre dic que el millor estat de l'ésser humà és independent. La gent es pensa que fotent un programa de sis hores amb la quantitat de gent que passa per allà dec tenir una quantitat d'amics que... Però no, no: la meva vida és molt solitària. M'agrada molt ser a casa, mirar sèries o escoltar la ràdio.

Solitud volguda.

— Molts separats em diuen que se senten sols, i jo els dic: "Hi ha un moment a la vida que fas un clec". Passa la solitud i arriba la independència. I, quan això passa, has fet el clec més important de la teva vida. És el clec perfecte. Jo l'he fet. Tinc grans amics, tinc una família que viu al costat de casa, i és fantàstic, però m'agrada molt estar sol. I alhora necessito molt la gent: la meva exdona, les meves filles, els meus amics.

I no et fa por que d’aquí deu o quinze anys ho vegis diferent?

— Ui, d'aquí deu o quinze anys ves saber on seré. Però sí, esclar. Llavors la independència es pot tornar en solitud. I si és obligada, és una mala jugada. La idea d'imaginar-me acabat en una residència o alguna cosa d'aquestes em sembla terrible.

Ara ve el torn de la pregunta inevitable que tothom et fa...

— Quan acabaràs?

Sí.

— És una gran pregunta. I jo sé que em faig molt pesat, perquè cada any dic que aquesta temporada és l'última. Ho alimento perquè, com et deia, tinc molta por, soc molt insegur. I penso: què faré ara?

Anar a casa, que s’hi està de gust!

— Home, jo no deixaré de fer ràdio, ara. L'altra cosa és, què faig, Àlex? Què puc fer? És que no sé què vull fer. Tornar a esports? És una possibilitat. Fer un informatiu? També és una possibilitat. Fer un programa de nit? Per què no? Porto 19 anys fent això i 19 anys són molts anys. I s’ha de renovar. Però, esclar, digues-li a una empresa que va bé que canviï. I llavors dius: hòstia, tens raó.

I no et fa por aguantar i que en algun moment una certa decadència de les audiències t’assenyali el camí de deixar-ho?

— Ja t’entenc. A vegades penso que no vull ser aquella persona que veu que tot això se’n va a fer punyetes i que no ho veu... Però és molt trampós deixar-ho quan estàs a dalt de tot i fer: apa, que passi el següent. Perquè jo espero que el següent sigui un amic meu, o una persona que m'apreciï, una persona que m'estimi, perquè aquesta ràdio continua anant bé. I, per tant, jo soc el primer interessat que el que vagi darrere meu no vagi avall. No voldria fer allò d'“Ara que he aconseguit el rècord, foto el camp”. I hi ha una altra cosa: encara m’ho passo bé. Amb aquesta gent m'ho passo molt bé.

No sé si vols plegar de debò o ho fas veure, doncs.

— Quan em dius "Jordi, realment vols plegar?" Sí, vull plegar, però aleshores faig el que em va aconsellar Santi Carreras, que era el meu cap d'esports a Catalunya Ràdio, una persona meravellosa i de qui també te’n pot parlar bé Ricard Ustrell, perquè el tenim com a mentor. Ell em deia: quan has de prendre una decisió, per petita que sigui, agafa un foli, divideix-lo en dos amb una línia vertical i posa a una banda un signe més i a l’altra un signe menys. Si les coses que són al més pesen més que les dels menys, agafa-ho. Si no, deixa-ho anar. I encara ara, a la columna del més, hi ha moltes més coses que a la del menys, tot i que a la del menys n’hi ha una que pesa molt, que és el despertador.

Quin és l'últim cop que has fet el foli?

— Cada any el faig.

Físicament o metafòricament?

— Físicament, agafo un foli i m’hi poso. I recomano a la gent que ho faci no només amb la decisió de la feina.

Com portes l’exposició pública, pel que fa al carrer?

— Si la gent em parla, jo hi parlo. Soc molt tímid i a vegades em costa una mica, però la gent és molt educada. Em trobo molta gent de la secta de les sis. A vegades em diuen: "Per què no comences una hora més tard?" Seria un greu error. Jo soc de la teoria Guardiola, i penso que els equips comencen a partir de darrere. I, de la mateixa manera, la ràdio comença a partir de les sis. Quan arribo, la gent amb qui em creuo em diu bon dia. A les set ja ningú diu bon dia, perquè la de les sis és un tipus de gent concreta i se senten còmplices. Jo mateix em sento molt més alliberat a les sis per dir més bestieses que de costum.

Sobre això de les bestieses: ets més de demanar permís o perdó?

— Jo demano més perdó que permís. M'agrada demanar perdó si m'estic equivocant. És l'escola cristiana, oi?

Els salesians! Tens una filla periodista. T’agradaria que t’agafés el relleu?

— Si ho volgués fer, però crec que no ho vol, perquè ha vist el que significa. I ella va per un altre camí que no és el de fer ràdio, per sort seva. Bé, estaria bé que fes ràdio, perquè és com jo i no calla. Però no va per aquí.

I tu, si ara retrocedissis 19 anys abans de signar per al primer any, però sabent tot el que t’espera...

— Ai...! Ho anava a agafar per un any, això. I ho agafaria, però estic convençut que no arribaria als 19 anys. Tot i que he tingut una gran sort de poder tenir una mirada privilegiada sobre uns fets que han passat al segle XXI que no crec que tornem a veure. Si em demanessis "Vols fer 19 anys de problemàtiques?" No. Ara: ¿vols explicar que farem no sé quantes manifestacions d'un milió de persones? ¿I que farem una DUI que serà un fracàs? ¿I que vindrà la policia l'1 d'Octubre i ens pegarà? ¿I que vindrà un virus que ens farà estar a tots tancats a casa durant no sé quant temps? ¿I que després hi haurà un atemptat a Barcelona? Hòstia, esclar que ho vull explicar, tot això.

I ho has explicat abrandadament. La teva caricatura es resumeix amb el “bru-tal!”

— Sí, el brutal. L’excels.

En canvi, l’altre dia explicaves al programa de la Nina, també a La 2 Cat, que no plores mai.

— No, em costa molt plorar.

Mai has hagut de donar una notícia d’aquelles que se’t fa un nus a la gola?

— Nusos molts! Però em costa molt plorar. Molt, molt, molt. Hi ha una cosa que no acabo d'entendre. Potser perquè no m'agrada mostrar sentiments. La gent pot pensar que soc molt extrovertit, perquè per antena ho soc, però la veritat és que soc opac. I això de mostrar els sentiments... Soc molt del segle XX i d’allò que els homes no ploren. En canvi, hòstia, veig qualsevol pel·lícula bleda i em foto a plorar. I això no em preocupa. O amb un llibre. En canvi, a la vida em costa molt més.