Els arbitraris expenedors de l'etiqueta 'populista'

Pregunta: abaixar impostos és populista? La premsa de partit té una resposta ben senzilla: depèn de si ho fan els meus o els altres. Pedro Sánchez ha anunciat una sèrie de mesures, com la rebaixa de l’IVA de l’electricitat, un xec de 200 euros per a les rendes més baixes o descomptes en els abonaments de transport públic. I La Razón s’afanya a muntar-li un editorial en contra amb el títol “La inflació creix amb el populisme fiscal”. No recordo, en canvi, que quan Aznar va aprovar l’anomenat xec bebè per a mares treballadores, o quan anys després Rajoy va empescar-se ajudes a famílies monoparentals amb almenys dos fills, el diari de Planeta parlés de populisme fiscal. Deu ser que el foment de la família és una causa noble i, en canvi, poder escalfar-se a l’hivern, una frivolitat, un caprici de les masses.

El mateix amb les baixades d’impostos. El maig del 2015 el PP se la va fotre de lloros a les eleccions municipals. Doncs bé: tan sols dos dies després Don Mariano anunciava al Senat que abaixaria tots els impostos: IVA, societats i IRPF. Tenia conya, perquè Rajoy havia basat la seva campanya anterior, el 2011, en dir que no apujaria impostos, i el primer que va fer en governar va ser incrementar-los tots tres. No cal dir-ho, tampoc no va complir aquest cop. Al final, penjar la llufa de populista és gratuït: qualsevol mesura que ajudi algun col·lectiu concret pot ser titllada així, perquè quedi marcada amb una pàtina de menyspreu. Acontentar el populatxo, bah. En canvi, la fiscalització de promeses no complertes sí que hauria de ser un exercici més objectivable i pertinent al periodisme, per allò del control al poder. I La Razón, durant l’etapa de Rajoy, no és que suspengués la crítica, és que ni tan sols passava comptes dels incompliments més flagrants de l'excap del seu director.