La barbàrie al '30 minuts'
Des de fa mesos, en les informacions que ens arriben d’Ucraïna hem percebut com la invasió russa va més enllà d’un conflicte bèl·lic entre bàndols militars. De seguida vam constatar que la població civil era víctima de les atrocitats de l’exèrcit de Putin.
Diumenge el reportatge Crims de guerra a Ucraïna, de Myriam Zehar i Alice Panouillot, que va emetre el 30 minuts ens va mostrar una cara del conflicte que no acostumem a veure i, per tant, ens és desconeguda. És la feina de fiscals, ONGs, metges forenses, policies i equips especialitzats d’altres països que documenten les morts dels civils que s’han produït. Ara per ara hi ha registrats 10.000 casos de crims de guerra a Ucraïna, però el recompte continua. Persones mortes dins de casa seva, a les portes de soterranis que feien de refugis improvisats o al mig del carrer. Cadàvers calcinats entre ferralla o enterrats en fosses comunes o en jardins. Hem assumit des de l’altra banda de la pantalla que són morts que queden impunes, víctimes innocents de la fatalitat inherent a les guerres.
Era inevitable que el reportatge ens mostrés una realitat que de tant en tant ens feia apartar els ulls de la pantalla. La càmera intentava insinuar l’horror més que fer-lo explícit a través de la utilització de plans que fragmentaven les escenes més terribles de morts abandonats, exhumacions i dipòsits de cadàvers. També es pixelaven parts de la imatge perquè prenguéssim consciència del context esfereïdor preservant-nos dels detalls explícits més traumàtics per no caure en un relat excessivament morbós. Si ho hagués fet, la força del reportatge hauria recaigut en la brutalitat visual i no pas en el missatge que intenta transmetre: la importància de documentar els crims de guerra per denunciar-los al Tribunal Penal Internacional.
En la primera part del reportatge, l’exercici de mostrar-nos els sacs per a cadàvers mig oberts i de revelar-nos el nom de pila de les persones que hi havia dins –el Víctor, la Natàlia i l’Ígor– era colpidor i semblava gratuït. Però de seguida s’entenia el perquè: es tractava de reconstruir les seves últimes hores de vida i com havien arribat allà. Era la manera de sacsejar l’espectador per explicar el salvatgisme, la inhumanitat i la injustícia d’aquests crims. Desvincular-los dels enfrontaments militars i aclarir en què consisteix el procés d’identificació i documentació dels morts per poder ser considerats crims de guerra que hauran de ser jutjats. “El clima d’impunitat només serveix perquè hi hagi més abusos. I si no hi ha acusacions i ningú no ha d’assumir responsabilitats, el cicle d’abusos no s’atura”, declaraven des de Human Rights Watch. Com que en les últimes dècades la televisió ens ha permès seguir de tan a prop els conflictes, hem assumit l’acarnissament sobre els civils amb la normalitat amb què en el seu moment es va arribar a acceptar l’eufemisme danys col·laterals. Crims de guerra a Ucraïna ens alertava de la barbàrie i ens prevenia del risc d’acabar pensant que tots aquests assassinats formen part de la lògica inevitable de les guerres.
