Diuen que va ser Caroline Darian, la filla de Gisèle Pelicot, qui va proposar a la seva mare fer pública la seva història, mesos abans que comencés el judici. Aquesta idea que la vergonya havia de canviar de bàndol va ser una iniciativa de la filla del botxí, el depredador Dominique Pelicot. De fet, Darian és una altra de les seves víctimes perquè les seves fotografies també van aparèixer en els arxius d’imatges del violador, però en el seu cas no s’han pogut demostrar els abusos.
Un cop acabat el judici i amb la condemna del seu pare, Darian va publicar un llibre, un dietari íntim de tot el procés, on explicava la relació amb el seu pare, els anys de patiment de la seva mare i el trauma de tot plegat. Ara, s’ha estrenat el documental, que el podeu trobar a Movistar+. Sumisión química: el caso Gisèle Pelicot forma part de la seva nova lluita més enllà del drama familiar: conscienciar sobre els abusos perpetrats sota l’efecte de substàncies que anul·len la voluntat i consciència de la víctima. Caroline Darian incideix amb més èmfasi en els professionals de la medicina, perquè les desenes de metges que va consultar la seva mare no van saber diagnosticar ni trobar una explicació als seus problemes de salut: pèrdues de memòria i del coneixement, dificultats en la parla, desmais, somnolència, esgotament físic injustificat...
Darian participa en conferències i desenvolupa una tasca divulgativa perquè es coneguin els símptomes de la submissió química sobre les víctimes i es pugui actuar amb més eficàcia davant d’aquest tipus d’abusos.
En el documental, Caroline Darian és el fil conductor tot i que amb uns resultats una mica més fràgils que en el llibre. Ens relata alguns dels aspectes més sòrdids de les estratègies depredadores del seu pare. Pocs minuts després de començar veiem un fragment del vídeo que Dominique Pelicot va intentar gravar en un supermercat, posant el mòbil sota les faldilles de les clientes. És el moment en què el vigilant el deté. Que l’enxampessin va ser el que va permetre descobrir les seves atrocitats. Pels que no hàgiu llegit el llibre, el documental aporta respostes a algunes preguntes que la gent es feia sobre la conducta de Pelicot. I algun detall escabrós com els protocols que va establir l’home amb la resta de violadors per oferir-los la seva dona un cop contactaven amb ell. Amb la voluntat de convertir-se en un relat més genèric sobre la submissió química, el documental recull també el testimoni d’altres víctimes de violació. Malgrat tot, la producció intenta obrir tants fronts que acaba resultant molt superficial i vaga. Ni serveix per explicar bé el cas Pelicot, ni és incisiva amb el compromís divulgatiu. Fins i tot la reunió de Caroline Darian amb una altra víctima resulta freda i improvisada, i reprodueix una conversa fugaç on no hi ha el tacte ni l’emoció que l’espectador pot esperar d’una trobada com aquesta. És obvi que el gran documental del cas Pelicot encara s’ha de fer.
