Danae Boronat i el camp de patatones
Dilluns ressuscitava el Zona Franca amb el debut de la periodista Danae Boronat al capdavant del programa. El late show ha passat de la presumpta irreverència de la polla de plàstic a la reivindicació feminista. Ha passat del “puta”, “collons” i “subnormal” a l’orgull “feminazi”. La Mercabanda inaugurava la nova etapa a ritme del Move over de Janis Joplin, apel·lant a la voluntat de canviar i tirar endavant. I la presentadora va arrencar amb un monòleg excel·lent, molt ben cosit pels guionistes, que servia com a declaració d’intencions de l’estat d’ànim de la nova etapa. Sense incomodar-se pel passat sinó abraçar-lo, enfotent-se’n subtilment dels conflictes generats fins ara, fent conya de l’oportunitat que li arribava de rebot i reivindicant el dret a continuar sense complexos. El truc: un posicionament feminista abrandat i joiós. La condescendència de Danae Boronat amb el drama dels pobres homes humoristes va estar ben pensat, perquè fugia d’actituds victimistes, sentimentaloides o ploramiques. Ni va demanar perdó, ni va demanar permís. Va centrar-se en la rialla i el missatge d’indiferència dirigit als fanàtics hiperventilats que han carregat contra la successora de Joel Díaz. La cançó que va cantar Boronat acompanyada de la banda del programa, amb el “Se me’n fot!” com a tornada, era un cop de puny sobre la taula.
Comença una nova etapa que s’allunya d’aquella fatxenderia inicial amb la qual TV3 anunciava l’arribada de “la bèstia” i es vantava de la irreverència i la polèmica amb què la direcció es va acabar enganxant els dits.
Danae Boronat va mostrar-se ferma i feliç. Va reivindicar un procés constituent del nou Dona Franca, teatralment representat i força prefabricat, que defensa “un estat social, democràtic i feminista de dret conystitucional”. I celebrava el nou “camp de patatones” en què s’ha convertit el programa, en contrast amb el “camp de naps” que és, encara, l’humor televisiu. De tota manera, la maquinària interna continua sent essencialment masculina. Els productors, el director, els quatre guionistes i la coordinació són homes. Els naps són on han sigut sempre.
En l’entrevista amb Elena Gadel i Ivan Labanda, la presentadora va anar sobrada i es va valer de l’experiència i la naturalitat que demana el periodisme esportiu on s’ha bregat. Com era habitual ja en la primera etapa, les dues seccions dels col·laboradors van grinyolar força. Caldrà que Boronat trobi el to i la manera d’interactuar-hi. No pot quedar limitada a riure les gràcies dels que van desfilant pel seu costat, perquè trenca amb les arengues feministes que va defensar.
El Zona Franca té una nova oportunitat i caldrà veure com evoluciona. Cada dia no pot ser un míting feminista perquè es veurà el llautó de la postureta. I la irreverència no pot ser una obsessió perquè aleshores es fa postissa. Des de l’inici, en aquest late show han semblat més obcecats a erigir-se com a desafiadors que a fer un bon programa. Els grans provocadors ho han sigut sense proposar-s’ho. L’autèntica provocació serà que el Zona Franca funcioni millor del que ho ha fet fins ara.
