'Love cost', baratet, baratet

Dijous, la plataforma 3Cat estrenava Love cost, un dating show d’estar per casa. L’aspecte estrictament formal del programa és més propi d’una televisió de segona línia que no pas d’una televisió nacional. Sembla fet amb una sabata i una espardenya. El que crida l’atenció a primer cop d’ull és el decorat, limitat a una mena de mòduls i peces d’atrezzo distribuïts en un espai industrial desangelat que transmet fredor i una certa desolació anímica. Res més trist que anar a pidolar amor en un espai tan poc confortable, de parets de formigó, mal pintades i amb regalims d’humitat. Més que suggerir l’atmosfera romàntica d’una cita a cegues, o l’escalf d’un concurs televisiu on divertir-se, l’espai sembla l’ideal per a l’escena d’un crim dissimulat amb quatre plàstics de coloraines. Núria Marín, la periodista especialitzada en premsa del cor, hi aporta la dosi de calidesa dient “caris” als concursants, fingint magistralment una implicació emocional i exhibint una excitació que arrossega els participants. La seva actitud combina la tendresa d’una amiga que vol el millor per a tu i l’afectació melindrosa d’una veïna indiscreta que se’t fica a casa per criticar-te després.

La dinàmica del joc és més difícil d’explicar que d’executar-se. El concursant principal que va a la recerca d’una parella té l’opció de triar entre quatre candidats. Dos d’ells també busquen l’amor (Love) i els altres dos juguen secretament pel premi econòmic (Cost) sense cap intenció d’establir un vincle afectuós. Després de diverses proves per comprovar la sintonia, el concursant anirà eliminant candidats fins a escollir el predilecte. Pel mig, brindaran amb cervesa de manera forçada per donar els quinze segons de glòria al patrocinador de sempre. Un cop triat el candidat definitiu, aquest passa a revelar el seu objectiu verdader mostrant el símbol del cor o de l’euro. Si triomfa l’amor, guanyen un viatge, i si la intuïció ha fallat, el candidat farsant s’emporta 3.000€. 

El concurs funciona a mitges. És força millor el joc de la mentida que la consumació de la parella. És més entretinguda la part d’intentar descobrir qui està fingint que no pas l’emoció perquè triomfi l’amor. I és que hi ha alguna cosa a Love cost que fa que no t’acabis de creure la veritable intenció de trobar parella. Tot sembla una posada en escena. Fins i tot els que asseguren anar amb el cor a la mà semblen part d’un muntatge per fer efectiva la producció. No hi ha gaire exposició emocional dels protagonistes ni massa espai per a la seducció que garanteixi aquells moments de vergonya aliena que fan que First dates triomfi. El que és un encert és incloure la diversitat d’opcions sexuals en els concursants, també presentant candidats masculins i femenins a la vegada rivalitzant pel mateix concursant.

Com a dating show, Love cost és bastant discret. Però sembla la confirmació que la plataforma digital és també l’excusa perfecta per incloure formats una mica tronats. Una tele low cost que desenamora.