Qui comença la guerra?

Un dels reptes del periodisme és ser just a l’hora d’explicar qui ha iniciat un conflicte. No és fàcil, perquè sempre pots tirar enrere i trobar una explicació –que no justificació– per a l’acció de l’altre i així pots acabar remuntant-te a Caín i Abel. L’atac dels Estats Units i Israel a l’Iran evidencia, però, una doble vara de mesurar dels mitjans occidentals. Mentre els primers dies de la guerra a Ucraïna la majoria dels titulars incloïen en la seva formulació la il·legalitat de l’operació militar russa, en el cas present hi ha més discreció. Que el règim dels aiatol·làs sigui bàrbar no ha de convertir el relat en una festa de l’eufemisme. Per posar-hi números: al Regne Unit, es van publicar 12.700 articles el febrer del 2022 en què es parlava de la invasió d’Ucraïna i 2.336 peces explicitaven que l’atac no era la resposta a cap provocació. En canvi, només 390 notícies recorden ara que l’acció militar americana i israeliana ha estat unilateral. O què dir de la invasió israeliana del Líban, rebaixada a incursió en molts titulars.

En aquesta retòrica perversa, no som lluny de la delirant recerca d’armes de destrucció massiva del trio de les Açores. La sensació és que fa quaranta anys que l’Iran, segons se’ns dius, és a quinze dies d'aconseguir una arma atòmica. En tot cas, l’any 2019 l’Agència d’Intel·ligència en Defensa americana va deixar escrit: “L’estratègia militar de l’Iran és bàsicament defensiva i està dissenyada per dissuadir un adversari, sobreviure a un atac inicial i contraatacar un agressor per forçar una solució diplomàtica”. L’amenaça del país islàmic cal tenir-la en compte, però a l’hora d’obrir el focus temporal per buscar justificacions, no estaria de més recordar que el suport americà al xa –per protegir el petroli– va causar la desestabilització que va permetre l’arribada dels aiatol·làs al poder. D’aquell foc, aquestes brases.