En defensa de l'acudit més polèmic del 'Zona Franca'
Un acudit sobre l'Holocaust del Zona Franca ha aixecat polseguera i, sense negar el dret de ningú a escandalitzar-se, voldria enriquir el debat. Qui se'l vulgui estalviar pot passar al proper paràgraf, perquè el reprodueixo tot seguit. Joel Díaz, en el seu monòleg inicial, comentava la visita d'editors catalans a la Fira de Frankfurt i rematava: "A Alemanya no es veien tants catalans morts de gana des que van tancar Mauthausen". Amical de Mauthausen se n'ha queixat, lícitament, i ha generat preguntes parlamentàries. Però jo hi voldria afegir quatre consideracions.
1. Es diu que els acudits sobre l’Holocaust banalitzen el nazisme. Penso que és exactament el contrari: fixen en l'imaginari compartit la idea que allò va ser el zenit de la maldat humana. Hi ha moltíssimes matances que quedaran enterrades en l’oblit, però l’Holocaust formarà part de la cultura popular per sempre, també en part gràcies a l’humor que se n’ha fet. I aquí recomano el llibre Serge de Yasmina Reza, que narra la visita d’una família jueva contemporània a Auschwitz-Birkenau, amb tant d'humor com mala llet.
2. L’acudit no feia burla de les víctimes de Mauthausen, sinó dels editors catalans i les precarietats del sector cultural. I utilitzava un dels recursos principals de la caixa d’eines de l’humor: la comparació inesperada i passada de voltes. Invoco, com he fet en altres articles, una frase de Ricky Gervais: el tema de l’acudit no és el mateix que l’objectiu de l’acudit. I això ho saben els cinc guionistes del Zona Franca, dos dels quals van perdre un avi a Mauthausen, per cert.
3. Alguns dels qui no aproven l’acudit assenyalen que el públic no va riure. Però és que això pot demostrar-ne just l’encert. L’humor no es mesura només en riures oberts: per això ja tenim les pells de plàtan o els pastissos de nata a la cara. Quan un humorista esmenta l’Holocaust, està portant el públic fora de la zona de confort. Crear tensió i resoldre-la de manera inesperada és una altra de les eines essencials de l’humor. Alguns hi entraran, altres ho repudiaran. Però si censurem la possibilitat d’explorar els famosos límits de l’humor, el nostre món es farà cada cop més petit i victimitzat.
4. No es pot obviar el context. El Zona Franca porta a la televisió un tipus de comèdia en català que està triomfant en bars i teatres gràcies a la seva radicalitat i a dir coses fresques (o dites de manera fresca) en un moment de saturació de missatges sense ànima, tallats per patrons uniformitzadors. TV3 és valenta de voler incorporar el que, als Estats Units, és ben habitual de veure. En un país normal, probablement aquesta oferta l'acolliria una privada. Però no ho som, ni tenim un canal privat amb prou audiència. I per això la CCMA busca l'equilibri i ho programa en una hora intempestiva: el mateix humor, al Planta baixa o al Tot es mou, rascaria molt més. Perquè un acudit no es pot avaluar sense tenir en compte qui el diu i davant de qui. Els qui, passada la mitjanit, connecten amb el Zona Franca volen veure activament aquesta proposta més extrema i arriscada. I també paguen TV3.
