El drama de Loles León

Quan un programa arrenca amb el presentador cridant als espectadors de casa com si no hi sentissin, ja intueixes que l’espectacle no serà gaire reeixit. És el que va passar aquest diumenge passat amb Zero dramas, el nou talk show de La 2 presentat per Loles León. 

Com que l’estrena coincidia amb el Dia de la Dona i el format tenia un enfocament feminista, la taula inicial ja provocava estupor al descobrir-hi, assegut, Santiago Segura. L’actor i director de Torrente desenvolupava un discurs filofeminista que t’obligava a malgastar grans dosis d’indulgència per suportar-lo. La resta de convidades eren la creadora de contingut Marina Rivers, la model Alba Carrillo i l’actriu Petra Martínez. Les sinergies de l’amiguisme eren evidents. El programa reproduïa un patró fàcilment reconeixible dels formats que s’autodefineixen com a feministes, però que estan pensats i dirigits per homes: l’etiqueta editorial acaba sent víctima de la caricaturització i la simplificació. Des d’unes convidades escollides segons un criteri de representació per edats fins a un discurs carregat de temes tòpics i amb allò que en diuen frescor humorística. És a dir, un feminisme que es limita a parlar d’allò que tradicionalment s’associa a la feminitat i a fer-ho amb un to divertit. La pressió estètica, la maternitat, la menopausa o el masclisme van ser un devessall d’originalitat i innovació. Loles León va aprofitar per desmentir a l’audiència que s’hagués fet una vaginoplàstia, com si la notícia hagués provocat alguna mena de sotrac nacional. Ara que ja sabem que té la vagina en el seu estat originari podem continuar amb la nostra vida més tranquils. El guió s’estructurava en preguntes suposadament provocadores, amb interrogants tan desconcertants com “¿Los machirulos son tan machos que necesitan someter a las mujeres?”. Ho anunciaven com "la pregunta bomba" potser perquè era tan absurda que et feia esclatar el cap: demanaven si el masclisme actuava de manera masclista. Una tautologia reduccionista i sense sentit que potser van creure que funcionava com a ganxo televisiu, però que evidenciava la insubstancialitat del contingut. S’hi incloïen fragments de vídeos de la masclosfera des de la morbositat més innecessària i es plantejaven concursos com endevinar quines cremes de bellesa eren autèntiques i quines falses, com per exemple un ungüent fabricat amb semen de balena. 

Loles León anticipava el consultori amb una sexòloga advertint que seria “caliente, caliente”, com si ens haguéssim de posar a to amb el repertori dels ais i els uis del públic de la grada. Pretenien trencar tabús en una matèria en què ja comencem a estar curades d’espant. El pitjor, aquell preliminar tan purità del “¿Es normal que...?” on tothom espera que li diguin que sí. 

Zero dramas va ser un format precipitat i terriblement editat. Estructuralment fràgil, amb un plantejament caòtic, molt superficial, ple de tòpics i estereotips. Un drama sí que hi era: el de la televisió actual, més basada en les inèrcies i la insubstancialitat que en el deure de ser interessant.