Estrany seguidisme trumpià antixinès

La visita de Pedro Sánchez a Pequín ha encès la caverna, que ja porta uns quants dies sent incapaç de trobar la pomada d’àloe vera que li calmi la irritació. “Sánchez ignora la Casa Blanca i exhibeix el seu alineament amb Xi”, diu en portada El Mundo. Un cop més, hi ha aquest ús i abús dels verbs carnavalescos: exhibeix és cosí germà de presumeix, es vanta, galleja, s’ufana o el castís se jacta. Ai, la jactancia. El diari hauria d’explicar ben bé quin és el problema. Reunions bilaterals amb la Xina les han tingut governs de diferent signe, i és evident que la política erràtica comercial de Trump –per dir-ho en termes amables i respectuosos amb els micos i les pistoles– obliga a moure’s com es pugui per l’arena multilateral. Encabronar la Xina després del cop de porta unilateral dels Estats Units seria, des d’un punt de vista estratègic, poc comprensible. A més, els mateixos diaris que van clamar contra els aranzels haurien d’explicar quines són les sortides possibles. El règim de Xi és execrable, però tampoc queden gaires potències globals amb salut democràtica acceptable, un cop els Estats Units s’entotsolen. I haurem de veure, d'aquí uns mesos, el nivell de salut democràtica del país americà, en decidit camí cap al pedregar.

De nou, el que hi ha és tan sols la voluntat de convertir Pedro Sánchez en antagonista. La seva visita a la Xina no ha comportat de moment cap perjudici comptable i objectivable a Espanya. És Trump, de fet, qui està donant cops de volant, un cop més, davant unes mesures que o bé no controla, o bé controla massa bé i s’ha dedicat senzillament a manipular els mercats. Cal demanar més coherència: no es pot criticar Trump perquè queda bé i és una mena d’ase de tots els cops fàcil de denigrar si, al mateix temps, li fas el joc, sigui amb el comerç exterior, sigui amb la compra d’armes.