La despolaritzadora que despolaritzi Ana Rosa...
Màxim Huerta va visitar el plató d’Ana Rosa Quintana i li va dir que era una de les que més polaritzava. Ella va saltar a l’acte per defensar-se. I, bé, aquesta comunicadora té el dret a intentar fer creure que la seva litúrgia matutina és periodisme que treballa per la cohesió social: ja hi ha la realitat i el discerniment per deixar-la en evidència cada jorn. Més greu és que, casualitats de la vida, quan van penjar el programa a internet hi faltava un fragment de sis minuts que coincidia amb la polèmica topada amb l’exministre Huerta. És una falta de consideració al convidat i als espectadors, això d’intentar esborrar el passat i fer creure que no va succeir el que es va poder veure en antena. Demostra poca cintura democràtica i una visió molt primitiva del periodisme, perquè no ha entès que l’era digital ha portat un grapat de problemes i inconvenients, però també un efecte inapel·lable: censurar per la via d’amagar una cosa ja publicada s’ha convertit en impossible. Sempre hi haurà algú que la va capturar i que la convertirà en molt més viral precisament pel fet de vendre-la com a prohibida. Per això, després de la tempesta a les xarxes, el fragment va ser restituït i es va atribuir tot a un improbable error humà (a menys que l’error fos no calcular que passaria exactament això).
En tot cas, aquest ús injuriós de polaritzador com a insult em sembla perillós, perquè és cosí germà de l’equidistància: predisposa a creure que l’opció raonable es troba en un confortable punt mitjà, que pot ser anestesiant. Just aquest dijous entrevistaven el cantant Víctor Manuel a El Periódico i en parlava de manera justa i oportuna: “No estic en contra de la polarització. Vull estar polaritzat. Vull estar davant d'Abascal. L'art no és neutral, sinó que destil·la ideologia”. Digues-li Abascal, digues-li Ana Rosa.
