TELEVISIÓ

El 'Sense ficció' desemmascara el Valle de los Caídos

'Avi, et trauré d'aquí' parla dels republicans enterrats a la força al costat de Franco

Com tantes altres persones, l'avi del Joan Pinyol va morir defensant la República durant la Guerra Civil. Durant anys, el Joan i la seva família van visitar la tomba en què havia estat enterrat l'avi, a Lleida, fins que una investigació va revelar que en realitat feia molt temps que el seu cos ja no era allà. A finals dels anys 50, i sense que ells ho sabessin, havia estat exhumat i transportat al Valle de los Caídos. El Joan explica que en el moment que va visitar aquell lloc va fer una promesa: "Avi, et trauré d'aquí".

El desig del Joan s'ha convertit en el títol del documental que TV3 estrenarà aquesta nit (21.50 h) dins l'espai Sense ficció , que posa llum en un dels aspectes més foscos i encara més desconeguts del franquisme: la profanació de tombes i el trasllat cap al Valle de los Caídos de milers de cadàvers de víctimes de la guerra sense ni tan sols informar-ne les famílies. Montse Armengou, que ha dirigit el treball al costat de Ricard Belis, explica a l'ARA que el cas que han investigat durant els últims cinc mesos té "una magnitud tremenda". "Al registre del Valle de los Caídos hi consta l'entrada de més de 30.000 cadàvers, però podria haver-n'hi fins a 60.000 -explica-. Hi havia un interès brutal de l'administració franquista per portar els cossos cap allà, però en canvi no es va consultar les famílies".

Però el problema no s'acaba aquí: malgrat que el Joan -i tants d'altres- fa anys que lluita per treure els seus familiars del mausoleu del seu botxí, les autoritats no ho han permès. Curiosament, el documental recupera un cas gairebé oblidat i que exemplifica l'obscurantisme i les contradiccions que encara envolten el Valle: els únics cossos que n'han sortit són els de 133 navarresos, els familiars dels quals van rebre el permís per endur-se'ls l'any 1980. Belis admet que han estat incapaços d'"acabar de resoldre per què la UCD ho va autoritzar", tot i que han "mogut cel i terra" per esbrinar-ho.

Per tot plegat, Armengou lamenta que, després de 35 anys de democràcia, el Valle de los Caídos segueixi sent una qüestió que "no s'ha abordat". "Continua sent un monument dels uns contra els altres, un parc temàtic del franquisme, com diu el Joan Pinyol. No s'hi ha fet cap actuació per resignificar-lo, com sí que ha passat, per exemple, amb els camps de concentració nazi", afegeix. A més, les autoritats han posat nombroses traves al rodatge del documental: "Ens hem trobat bastantes negatives de la part governamental", denuncia la realitzadora, i afegeix que ser de Televisió de Catalunya ha estat un handicap.

Al making-of del documental que es pot veure a la web del Sense ficció , Belis recorda que "no hi va haver manera" d'aconseguir que l'abat del Valle els concedís una entrevista, però que en canvi "no va tenir cap problema" a parlar amb un periodista suec. A més, segons ha explicat el director a l'ARA, els tres dies de permís per rodar al Valle de los Caídos es van reduir a només dos un cop l'equip ja era allà. "Els inconvenients amb el Patrimonio Nacional han estat molt grans", es queixa. Això sí, Armengou puntualitza que no han tingut problemes a l'hora de parlar amb l'Asociación de Defensa del Valle de los Caídos.

"El màxim a què poden aspirar"

Però si el nom de TV3 tanca portes a l'hora de parlar amb organismes oficials, les obre de bat a bat en adreçar-se als afectats: "Cada vegada rebem més facilitats per part de les víctimes, no només a Catalunya, sinó també a l'Estat. Se senten amb confiança i pensen que tractarem bé el tema", assegura. En la seva opinió, això té una explicació: " Les polítiques de memòria i de reparació de les víctimes a l'Estat són tan febles que es troben que un documental és el màxim a què poden aspirar. Tenen tancades les portes de la justícia", sentencia.

Armengou diu que tant ella com Belis -que ja han signat altres documentals sobre el període franquista, entre els quals destaca Els nens perduts del franquisme - mantenen la voluntat de "rescatar històries desconegudes" d'aquell període per treure a la llum "aspectes que no es coneixen de la dictadura". Però tot i parlar del passat, defensa que A vi, et trauré d'aquí és "una història d'avui", ja que "hi ha molta gent que encara pateix perquè el tema no està resolt".

En la seva opinió, elaborar aquest tipus de documentals és "una feina periodística apassionant" i amb clara vocació de "servei públic", alhora que el resultat televisiu té elements "d'investigació i de thriller ".

Més continguts de