La paraula règim, en periodisme, la carrega el diable. Aplicat a un sistema de govern, la connotació negativa és clara. I la guerra dels Estats Units i Israel contra l'Iran ho fa evident. Ho explica el periodista Alan MacLeod: els mitjans globals occidentals, amb perdó per la redundància, tendeixen a obviar un fet clau en aquest conflicte: les presents hostilitats no les ha començat el país persa. Que el New York Times enviés una newsletter titulada “L’Iran escull el caos” retratava la víctima com a actor principal de la notícia i no com a subjecte passiu (i això és independent dels qualificatius, tots negatius, que ens mereixi el seu govern teocràtic). Els mitjans parlem de règim iranià, i és evident que l’etiqueta encaixa amb el seu sistema polític antidemocràtic. Ara bé, ¿no ens hauríem de referir també, en justa mesura, al règim israelià de Netanyahu, que també presenta un hiperlideratge personal que menysprea les institucions que li podrien posar límits? I, depenent de quina salsa li adjudiquem al mot, també Trump està governant els Estats Units de manera inquietantment autocràtica, però ningú parla de règim americà.
És evident que abans voldria viure als Estats Units o a Israel abans que a l'Iran, i que hi ha gradacions. Però al final, la definició en català de règim és “organització política, econòmica i social d'un estat”, sense més. Però la connotació tothom l’assumeix com a negativa. I la CNN, Bloomberg, el Financial Times o el Washington Post ja apliquen l’etiqueta règim de manera asimètrica com a palanca per a una deslegitimació d’un país que ha estat el receptor d’un atac. El mateix passa amb el Líban. Quan la CNN escriu un titular com “Hezbollah arrossega el Líban a la guerra contra Iran” resulta escandalós que no inclogui el terme que falta a l’equació: Israel, que és qui aquest cop ha atacat el seu veí del nord primer. Subtileses de marcs mentals, que afecten el presumpte equilibri en el relat periodístic d’un conflicte complex.
