Memòria històrica
Mèdia 19/09/2022

Un 'Sense ficció' examina el possible tràfic d'infants arran la riuada del 1962

Esther Lázaro ha investigat 300 cartes amb peticions d'adopció dels dies posteriors al desastre

4 min
Esther Lozano, directora i guionista del documental

BarcelonaEl 25 de setembre del 1962, després d’una llarga sequera, el cel va descarregar en menys de tres hores 212 litres per metre quadrat: prou per desbordar les rieres del Vallès Occidental amb fúria i arrasar el barri de les Arenes de Terrassa o l’Escardívol de Rubí. Han passat sis dècades, i algunes ferides d’aquell desastre segueixen obertes. El documental Els nens de la riuada, que emet TV3 aquest dimarts al Sense ficció, les explica ara que es compleixen els 60 anys d’aquella catàstrofe. I se centra en els indicis persistents que famílies acabalades de l’època i afectes al règim van comprar infants considerats desapareguts, que havien anat a parar a albergs i refugis.

“Veig difícil que aquest afer es pugui aclarir mai. Molta gent involucrada ja és morta i, els que encara són vius, tenen por de parlar”, explica a l’ARA la directora i guionista de la peça, Esther Lázaro. “Costa molt de trobar testimonis. Una de les dones que hi surten va perdre el pare i dos fills en la tragèdia, però el cos d’un dels nens no va aparèixer mai. No es va deixar filmar, només apareix la seva veu i em deia: «Potser vindran els grisos»... Tenen por que hi hagi alguna represàlia. Són ben bé les seqüeles encara vives del franquisme”.

El documental té una gènesi singular. Lázaro estava treballant en la seva tesi doctoral sobre Max Aub, el teatre i l’exili republicà i visitava l’arxiu municipal de Terrassa quan es va fixar en unes cartes que hi havia allà. Eren les peticions d’adopció que enviaven les famílies, sovint acompanyades de la promesa d’un pagament econòmic. A partir d’aquí, i un cop entregada la tesi, va voler aprofundir en aquell cas. I es va empescar l’obra de teatre Les traces del silenci, estrenada l’any passat i que va fer temporada al teatre Eòlia. Escrita i protagonitzada per ella mateixa, el muntatge tenia un segon acte en què es trencava la quarta paret i de la ficció es passava a una conferència i lectura col·lectiva de textos, amb torn obert de preguntes i respostes inclòs. Allà va constatar un fet terrible: a cada representació hi havia algú que coneixia de prop un nen robat del franquisme.

El documental –produït per Paral·lel 40 amb realització d’Eva Martínez Corcuera– és un pas més d’aquesta recerca. “Tinc l’esperança que l’emissió a TV3 permeti trobar nous testimonis que finalment demostrin l’existència d’aquest tràfic de nens”. Un dels problemes que s’ha trobat aquesta investigadora acadèmica és la impossibilitat, per motius de privacitat i protecció de dades, de contactar amb algunes de les persones que apareixen a les fitxes i documentació. “Però si s’hi posés la policia, podria rastrejar els que demanaven poder adoptar un fill i determinar si finalment van poder-ho aconseguir”.

Així les coses, Lázaro no ha pogut presentar un cas inequívoc i reconegut, però sí que hi ha una acumulació ingent de documentació que ho suggereix poderosament, a parer seu. “Jo sé que hi ha nens que es van adoptar. Desgraciadament, no he pogut parlar amb cap d’ells, però ho he vist en documents. La certesa del tràfic... Afirmar-ho no ho podem afirmar, aquesta és la dificultat. Però sí que n'hi ha molts i molts indicis”, detalla. A més, avançar en aquesta investigació comporta el dilema de decidir si preval el dret d’una mare a trobar el seu fill o el d’un fill que potser no vol revisar, després de seixanta anys, els seus orígens familiars.

En tot cas, les cartes de sol·licitud de nens que mostra el documental són molt indicatives d’una cultura política i d’un temps. Moltes venien avalades per l’Església o alguna altra activitat. Hi havia ajuntaments que ho documentaven tot sistemàticament, però d’altres que no ho feien, la qual cosa els permetia molta més maniobrabilitat. “Hi ha un munt de peticions a la carta. Alguns demanen característiques físiques o una edat concreta, moltes insisteixen que es puguin canviar els noms, perquè ningú vingui a reclamar, s’ofereixen diners per als damnificats... També es demanen adolescents, per fer de minyones, i també hi ha gent gran que diu que viu sola i que demana nenes de deu o dotze anys. De què estem parlant, exactament? N’hi ha de tots colors. I algunes de ben tèrboles”.

A part del probable tràfic de nens, Lázaro també ha examinat les irregularitats urbanístiques que van permetre que s’edifiqués en aquella zona on hi havia passat la riera. “L’aiguat no es podia haver evitat –recorda–, però si l’elevat nombre de morts”. En total, es consignen uns 500 morts i una xifra similar de desapareguts. La gestió dels ajuts de reconstrucció també va estar marcada per la política. No només es va ajudar sobretot als industrials, abans que els veïns que havien perdut la casa: també es va frenar des del Govern Civil els intents populars d’ajudar-se solidàriament, ja que qualsevol conat d’organització popular feia feredat al règim.

Una història curiosa al voltant d'Els nens de la riuada és que, en el decurs de la investigació, Lázaro va trobar-se amb el pintor Santi Moix, que ha explicat ser un dels nens adoptats en el marc d’aquell desastre. Però, un cop revisada la documentació, el certificat no quadrava amb aquest relat, segons l’autora del documental. “Em vaig adonar que no era un nen de la riuada. Ell defensa que és la història que li van explicar els seus pares i tothom el coneix com el nen de la riuada... però no ho és”. En el documental, en tot cas, no se l’esmenta. A mesura que passi el temps, serà més difícil poder identificar un nen adoptat amb un de perdut durant l'aiguat. Lázaro , però, no es resigna i es compromet a seguir-ho investigant.

stats