L’última emissió de La familia de la tele va ser tan patètica com la primera. Es tanca així un dels episodis més penosos i esperpèntics de la televisió pública espanyola. Els seus protagonistes s’ho van prendre amb sentit de l’humor, com ja va passar amb les rampoines del Sálvame quan els van fer fora de Telecinco. Van transformar l’acomiadament en un viatge al més enllà: “Algunos de sus miembros se van de viaje rumbo a la inmortalidad”, asseguraven. I anunciaven amb sarcasme que marxaven amb un ritual mai vist a la televisió. “Nos vamos al estilo egipcio, una de las antiguas civilizaciones, la base de la cultura y el saber”. Al decorat hi van afegir uns sarcòfags enormes de cartró pedra i apel·laven a la protecció dels déus i a una nova mort per tornar a néixer. Però el plató més xaró de la televisió, que ha tingut un cost aproximat de 365.000 euros, només ha sigut el temple del mal gust. I la ignorància, la mala gestió i la irresponsabilitat pública han sigut les deesses que han invocat. Ha sigut la tomba de la vocació de servei.
El programa va ser un refregit dels moments més penosos amb la claca d’alguns dels seus col·laboradors. Ni després de sis setmanes els integrants de l’equip han sabut demostrar sintonia entre ells. El realitzador no ha après a mostrar bé el que passava en directe. I el director del programa no ha tingut la capacitat ni d’escollir els temes ni de trobar les dinàmiques. La descoordinació ha estat absoluta des de la inauguració fins a l’últim dia. Cada programa ha semblat el primer.
Com que van arrencar fent un homenatge a la pel·lícula El mag d’Oz, van atribuir el desastre televisiu al color groc de les llambordes i a la maledicció que va pesar sobre el film, bona part dels integrants del qual van acabar morint estranyament. María Patiño comparava el programa amb un iogurt caducat, que encara es pot menjar passada la data límit. Però La familia de la tele ja provocava cargolins de panxa abans de florir-se. Perquè la recepta va fer servir ingredients en mal estat.
Cada programa ha costat de mitjana 75.000 euros. I ha suposat un cost global per a la televisió pública de més de cinc milions i mig, segons van publicar alguns mitjans. Una vergonya tapada per la crisi del PSOE, perquè tenien escàndols més greus a atendre.
La familia de la tele no és, però, l’única poma podrida del cistell. És la punta de llança d’una programació decadent que ha degradat el mitjà en pocs mesos. Una graella que ha prioritzat un entreteniment vulgar, que ha reduït els informatius i que ha fet espectacle de l’actualitat. El programa s’acaba, però els ideòlegs d’aquest despropòsit, sense cap consciència de servei públic, continuen allà dins.
La familia de la tele va acabar amb María Patiño, Víctor Sandoval i Kiko Matamoros dins dels sarcòfags, en una desfilada fúnebre per Prado del Rey amb Belén Esteban i Lídia Lozano acompanyant el dol. Les mòmies televisives deien adeu. Que Osiris, déu dels morts, les aculli. Però, sobretot, que no ens les torni.
