Frank de la farsa

Fi de l’engany de Frank Cuesta. O, si més no, fi de la primera part. La pressió judicial l’ha obligat a publicar un vídeo on reconeix que sempre ha sigut un impostor: ni és veterinari, ni herpetòleg, ni té coneixements professionals sobre animals. Tampoc ha rescatat mai les bèsties. Senzillament les comprava per perfeccionar l’estafa. Tenia una trista granja il·legal i no un santuari de salvament. Ara diu que era pel xou. Ha admès que els animals se li morien per negligència. També es va inventar que tenia càncer per cridar l’atenció i mantenir les dosis de protagonisme que alimenten el seu ego. En el vídeo de suposades disculpes que va gravar només cal veure el fons de la imatge. L’habitació està plena de deixalles apilades contra la paret: capses de menjar, coixins, matalassos, bosses de plàstic i roba rebregada. Un decorat que permet intuir la decadència d’aquest individu i les seves circumstàncies personals.

La megalomania de Cuesta era absolutament tòxica des del primer dia. I ja fa quinze anys que s’arrossega per Mediaset. Més enllà d’admetre ara les seves mentides, el vídeo serveix per analitzar quin tipus de personatge busquen les televisions. Frank Cuesta, també conegut com a Frank de la Jungla, entra a la categoria dels fanfarrons intrèpids. Mascles alfa poca-soltes a qui les cadenes de televisió compren el seu discurs prepotent i autoritari perquè genera espectacle. No és el que diuen, que només és un cúmul de disbarats i paraulotes. És com ho diuen: amb arrogància i agressivitat. Aquest caçador de serps no és únic en la seva espècie. És una actitud pròpia d’altres éssers mediàtics que els responsables de contingut interpreten com a lideratge, sentit de l’humor i habilitat comunicativa.

Frank Cuesta, l’il·luminat que es passejava amb mitjons de tenis i esclops de plàstic per paisatges tropicals, es deixava mossegar per colobres i fotia el dit a l’ull del primer caiman que es trobava. Es llençava sobre els animals com un energumen. Per explicar com menjaven els camells es posava de quatre grapes a terra i mastegava l’herba repetint: “Abrir y morder! Abrir y morder!”. Insultava el càmera i el reporter per humiliar-los. Entrava abruptament a la cabana d’uns mongols, se’n reia d’ells aprofitant que no entenien l’idioma i s’hi quedava a dormir. Ell era l’estrella, i la resta, els seus titelles. “Dormiremos todos juntos, tirándonos pedos para estar calentitos!”, assegurava als espectadors. No va costar gaire que tota mena d’històries sòrdides de caràcter familiar comencessin a esclatar al seu voltant i Mediaset va aprofitar uns melodrames de dubtosa moral i consistència per atraure l’audiència.

El que feia créixer el personatge de Frank Cuesta no era ni l’amor pels animals ni la vida salvatge. Era només la presència d’una càmera. I per fi han quedat clares totes les atrocitats que estava disposat a fer per tenir-ne una observant-lo. Ara veurem com continua alimentant el seu ego. Mediaset segur que està a punt per retransmetre-ho.