Uns Goya avorridíssims
L’obertura musical de la gala dels Goya anticipava la fragilitat de l’espectacle que veuríem a continuació. Tot i la bona voluntat dels presentadors, la parella no transmetia sintonia. Tant Rigoberta Bandini com Luis Tosar semblaven incòmodes i insegurs en un xou que ni a ells semblava fer-los el pes. Tosar estava encarcarat i semblava resignat a executar el deure. Malgrat l’esforç de tots dos per fingir divertiment i familiaritat, les seves aparicions feien patir. La realització insistia en ensenyar Susan Sarandon observant l’espectacle. L’actriu, agraïda i disposada a col·laborar, semblava sempre amb dificultats per entendre i gaudir de tot el que passava al seu davant. Va ser incomprensible que en cap ocasió s’unís la presència de l’actriu de doblatge Maria Lluïsa Solà i la intèrpret nord-americana, tenint en compte que Solà ha sigut la seva veu en castellà. La realització, en serioses dificultats en alguns moments, semblava insistir en connectar-les visualment. El trencadís gaudinià va ser el tòpic gràfic que reforçava la identitat barcelonina de la festa. Es va apreciar una major notorietat i sensibilitat pel català i la resta de llengües cooficials. És el que hauria de ser normal, i no un gest en funció de la ciutat que acull la festa. Però no pot ser que en un país plurilingüe, els agraïments en euskera no tinguin intèrpret.
El millor de la gala van ser les transicions audiovisuals que homenatjaven el 40è aniversari dels Goya, recordant els moments més emblemàtics i emotius, les grans pel·lícules i els presentadors. Amb una paradoxa: el vídeo dedicat a homenatjar el cinema català era el muntatge que els premis Gaudí no han sabut fer mai, ni tan sols en la darrera gala de commemoració dels vint anys de l’Acadèmia.
Les actuacions musicals de la cerimònia van ser un despropòsit. Es van incorporar unes versions molt carrinclones de temes musicals agafats pels pèls en comptes de fer brillar les cançons nominades. Potser la Rumba de Barcelona amb una Bad Gyal a mig gas va ser el moment musicalment més reeixit. La Bámbola d’Ana Mena amb les aparicions fantasmagòriques de Guille Milkyway va semblar més un accident que un duet.
La culpa que la gala acabés a quarts de dues de la matinada i s’entreguessin els premis més importants a partir de la una no es pot atribuir a la llargada dels discursos. La majoria van anar per feina. És irònic que una cerimònia amb tan poc ritme estigués patrocinada per una marca de rellotges. Cal destacar el discurs pertinent i emotiu de l’actor Álvaro Cervantes, sense necessitat de caure en la demagògia per aconseguir la reacció del públic, i les intervencions de l’homenatjat Gonzalo Suárez i el president Fernández Méndez-Leite. En la veterania vam trobar la substància. D’altra banda, és decebedor el poc do de paraula i l’elocució precària de molts actors, fins i tot quan s’han de limitar a pronunciar un parell de frases. El total black dels vestits a primera fila era una al·legoria de l’avorriment i la monotonia de l’espectacle. Van ser uns Goya sense cap moment lluminós.