Per què 'Heated rivalry' és tan ‘hot’
La càrrega sexual de Heated rivalry (Más que rivales, a Movistar Plus+) s'ha convertit en un reclam indubtable per crear grans expectatives a l’audiència. L’hoquei professional és l’excusa perfecta per fer créixer el conflicte: un ambient molt masculinitzat associat a l’heterosexualitat més bàsica en què els gais han d’amagar la seva condició. La relació secreta entre dos jugadors rivals és la gran trama narrativa i eroticofestiva. La sèrie no ofereix gaire més, però és interessant descobrir-ne els mecanismes.
Tensió sexual: S’ha promocionat tant el sexe abans d’estrenar la sèrie que a la primera escena ja notem la tensió sexual. L’espectador té la informació prèvia que el predisposa a llegir-ho tot, des del primer minut, en clau de l’atracció física. S’utilitza el moviment de càmera per situar-nos en la posició del personatge que mira: el pla llisca pel cos de l’altre, el fragmenta, s’hi atura, i construeix visualment el desig. Si els protagonistes parlen pel mòbil, tenen petits objectes a la boca (un penjoll o el cordó de la caputxa d’un jersei) per estimular la idea de succió.
Dilatació del temps: la sèrie explica la relació al llarg de deu anys. Els salts temporals, a vegades de sis mesos o d'un any, subratllen la contenció del desig. I, per tant, es diposita una intensitat sexual majúscula en les trobades de la parella, fins i tot des del punt de vista psicològic.
Fora de càmera en el punt just:Heated rivalry és una mena de porno soft. La sèrie evita ser explícita i es queda en el límit precís per mantenir-la dins els marges de la ficció mainstream, però flirtejant obertament amb els codis de consum eròtic. S’evita el que es podria considerar frontalment pornogràfic, però se n’explota l’efecte. L’espectador entén què passa físicament. El primer episodi està estratègicament farcit de seqüències sexuals. La primera només triga catorze minuts a arribar, ajustant-se al tòpic de les dutxes d’un vestidor. La següent té una durada de nou minuts. Les escenes sexuals són fàcilment localitzables i gairebé autònomes. El guió és tan elemental que l’arc narratiu s’entén sense necessitat de seguir les seqüències “de trànsit” entre trobada i trobada. De fet, molts passatges són simples videoclips semblants a un anunci de perfum.
El secret: Ara bé, hi ha un element amb el qual la sèrie juga inequívocament i és la idea de clandestinitat. Ja passava amb una sèrie similar com Fellow travelers. El pes de l’homofòbia no desapareix: el secret no és només un context narratiu sinó un motor d’erotització. La sèrie, malgrat que esdevé més lluminosa al final, converteix una realitat tràgica com és l’homofòbia en un dispositiu dramàtic eficaç: intensifica el desig i carrega les escenes de tensió. Fan que la violència estructural sigui útil perquè la trama sexual i el drama romàntic siguin més potents. I aquí hi ha una ambigüitat que resulta molt problemàtica i molesta: que el que fa eficaç la història és, precisament, el que oprimeix.