Una història que ho té tot
Les històries que tenen a veure amb la creació d’una falsa identitat, amb la construcció d’un nou jo per tapar un passat que genera frustració o insatisfacció, resulten apassionants. És el cas del documental Misha y los lobos (Misha and the wolves) que trobareu a Netflix. Un relat condensat, contundent, addictiu i pedagògic.
En només una hora i mitja se’ns explica la història de Misha Defonseca, una supervivent de l’Holocaust. El seu cas ens porta de viatge de punta a punta del món en la recerca de la seva veritable identitat, enmig d’un context que barreja màgia, natura, infantesa i superació. Un còctel que va esclatar a finals dels anys noranta quan la protagonista va publicar les seves memòries.
La Misha vivia a Mills, una petita localitat a prop de Boston, amb el seu marit i envoltada d’animals. Filla d’una família de jueus belgues, va ser separada dels seus pares quan els nazis els van capturar i tancar en un camp d’extermini a Alemanya. La va acollir una família catòlica que li va donar una nova identitat per protegir-la, però no la tractaven bé. La nena, enyorada i angoixada, va fugir sola a la recerca dels seus pares: va començar una vida en solitari a través dels boscos, on va subsistir gràcies a la proximitat d’una comunitat de llops que es van acostumar a tenir-la a prop. Com es veu en el documental, el veïnat de Mills confirmava el vincle especial de la Misha amb els animals i, molt especialment, amb els llops.
El documental no compta amb el testimoni directe de la Misha, la gran protagonista, però troba una manera potent i intel·ligent de compensar la seva absència. A través del seu llibre de memòries, una actriu assumeix el seu paper de manera magnífica, i això afegeix una intensitat i un dramatisme molt ben calculats per conduir l’espectador cap on convé.
Misha y los lobos ho té tot: tragèdia, suspens, injustícia, èpica, superació, diners, traïció, mentides, recerca de la identitat, passatges històrics i molt de dolor.
El documental gestiona molt bé la informació, i ens atrapa en una trama de la qual sentim la necessitat de saber més. Té també una característica que pot semblar atzarosa però que és simptomàtica. Ens diu molt de l’emocionalitat de la història. Excepte una persona, tots els testimonis que parlen davant de la càmera són dones. I es construeix una cadena de complicitats a distància, un joc d’intuïcions i una xarxa de suport entranyable i apassionant. Més enllà del cas concret de la Misha, tal com està plantejada la narració dels fets, permet a l’espectador entendre les dinàmiques secretes que es van establir en la comunitat jueva per identificar i registrar els nens desemparats, per recuperar-ne el rastre en un futur. I és fascinant. L’única reticència en el plantejament radica, potser, en una manca de compassió final. Però el que és segur és que Misha y los lobos us farà viatjar per llocs inesperats i, sobretot, fer-vos preguntes.
