Al presentador de Telecinco li han fet la cara nova, en un sentit literal. La setmana passada, a Supervivientes All Stars, va intentar dissimular el seu rostre. Duia ulleres de sol i la realització el mostrava sempre en pla general perquè no s’apreciés la cirurgia estètica radical a què s’havia sotmès. Aquesta setmana va connectar amb el seu company de cadena Joaquín Prat cobrint-se la cara amb un mocador, creant més misteri al voltant de la seva imatge. I finalment, quan va arrencar El diario de Jorge, vam descobrir, amb estupor, els resultats del seu lífting facial complet i tota mena d’intervencions complementàries. “Hola a todos, soy Jorge Javier aunque no lo parezca”, va anunciar només començar. L’aparença era esperpèntica. Ha perdut totes les faccions naturals d’una cara i l’expressivitat. La inflamació general del rostre li atorgava una expressió rígida, fins i tot semblava que li costés moure la boca. La intervenció a les parpelles li ha deixat els ulls esbatanats, com en un estat d’alerta permanent. En la introducció de la presentació va parlar de la consolidació del seu programa de testimonis malgrat la manca de confiança inicial. En realitat, era una excusa per justificar el que realment volia: “Recordad una cosa y que os quede grabada en el cerebro: los programas, como las caras, necesitan tiempo para asentarse”. Caldrà veure com s’assenta la carnadura facial, però ara mateix és com si la transformació del presentador formés part del mateix espectacle, en una barreja fascinant d’horror i morbositat.
La imatge impactant posa de manifest la tirania de la pressió estètica que exerceix la cadena sobre els seus empleats. Bona part s’han tornat putxinel·lis que posen el seu cos a disposició del mitjà televisiu per tal de subsistir-hi. Són molts els presentadors i col·laboradors que se sotmeten a constants tractaments i intervencions, fent òbvia la manipulació quirúrgica de la seva cara. De fet, moltes vegades ho han convertit en el mateix relat televisiu. Malden per mantenir una eterna joventut que esdevé inquietant i antinatural. És un peix que es mossega la cua. Per continuar davant les càmeres entenen que cal operar-se, amb el temps calen noves operacions per adaptar-se als nous estàndards. Com més operacions, més grotesc el resultat i, per tant, més s’accentua la necessitat de tornar a corregir el físic.
Abans, el rostre d’un presentador era una eina de mediació amb l’audiència. S’havia de transmetre proximitat i confiança, per ser una mena de mirall dels espectadors. Ara, les cares, especialment a Telecinco, són màscares. La mateixa cadena acaba per normalitzar uns rostres postissos als quals l’audiència s’acaba acostumant. I es contribueix així a crear nous estàndards d’imatge on es naturalitza el que és antinatural. En comptes de transmetre autenticitat i credibilitat, comuniquen impostura, falsedat i inseguretat, a part de prejudicis físics i edatisme. Jorge Javier Vázquez, més que emanar joventut, ha acabat posseït per la mateixa artificialitat, aberració i farsa que els continguts que presenta a la televisió.
