El llegat d’una tragèdia

Dimarts el Sense ficció ens endinsava en una tragèdia històrica molt coneguda en l’àmbit de l’automobilisme però que amaga moltes altres perspectives. Ara fa setanta anys, en la cursa de resistència més famosa del món del motor, les 24 Hores de Le Mans, un Mercedes pilotat per Pierre Levegh es va enlairar de la pista i va explotar sobre la tribuna d’espectadors a més de 250 quilòmetres per hora. Hi va haver 82 morts i 120 ferits. Le Mans, la tragèdia del 55 és un documental en el qual el director, Emmanuel Reyé, investiga aquell desastre motivat pel secret familiar. En l’accident hi van morir dos dels seus oncles, a qui no va poder conèixer, que aleshores tenien 16 i 21 anys. Eren germans del seu pare. L’avi i un altre germà es van salvar perquè en aquell moment casualment havien sortit de la tribuna. Reyé es va assabentar d’aquest trauma quan tenia 17 anys, a través d’un conegut. A casa no se’n va parlar mai, fruit del dolor immens que arrossegaven. Dècades després, empès per la necessitat de descobrir què hi havia darrere d’aquell silenci i entendre què va passar, es va posar a reconstruir el cas. Ho va fer amb una dificultat afegida: la resistència dels arxius i les administracions a facilitar la informació que conserven.

Le Mans, la tragèdia del 55 és un procés de recerca a través de testimonis, experts i dos oncles que accepten explicar el que recorden. Reyé s’adona de les múltiples versions i la confusió que existeix al voltant de la història. El documental té tres vessants. En primer lloc, l’accident automobilístic: la reconstrucció dels fets, l’anàlisi tècnica i mecànica, les raons que ho van provocar, les negligències... Són molt interessants les conclusions que obté de la valoració exhaustiva de les imatges d’arxiu. En segon lloc, s’investiga tot el que va passar després: els intents de tapar-ho, les reaccions de les autoritats i, sorprenentment, totes les implicacions a escala històrica, social, empresarial, econòmica i política que blindaven el cas d’un aclariment públic. Només feia deu anys del final de la Segona Guerra Mundial i s’estaven intentant restablir les relacions francoalemanyes. Que el cotxe protagonista de la catàstrofe fos alemany podia fer desestabilitzar les negociacions. La cursa, tot i la xifra de morts i ferits, no es va aturar. La música d’acordió estrident i carregosa que animava la festa va continuar sonant enmig d’aquell panorama dantesc, de cossos i foc. I. en tercer lloc, hi ha un aspecte tangencial als dos anteriors, molt commovedor i que fa que la història vagi més enllà del cas concret. Reyé vol comprendre el silenci familiar. El descobriment de les cartes de l’avi, dels àlbums fotogràfics familiars en memòria dels nois morts i la resistència dels oncles vius a recordar aquells dies esdevé una exploració del trauma que ha anat traspassant de generació en generació. És una mirada a la càrrega invisible del dolor compartit però que no està verbalitzat. Una reflexió sobre com esdevenim dipositaris d’una història familiar sense haver-ho triat.