Xavier Solà: "'La nit dels ignorants' m'ha ensenyat que el poble és sobirà"

BarcelonaÉs una de les veus inconfusibles de Catalunya Ràdio gairebé des de la seva fundació. Després d'haver marcat època presentant vint anys El suplement i quinze anys La nit dels ignorants, Xavier Solà torna a l'antena després de travessar un tràngol de salut per trencar amablement les costures de Catalunya Música amb un espai que combina clàssica i participació dels oients. Ho avança en aquesta conversa reposada i de mirada llarga.

“Tant de bo pugui decidir quan poso punt final a aquesta etapa”. Això ho deies al maig i, al cap de poques setmanes, efectivament se sabia que deixaves La nit dels ignorants després de quinze anys. Què va passar?

— Era el moment. Tenia ganes de fer un canvi i la direcció ho va entendre. Tenia ganes de sopar a casa! A més, encara tenia possibilitats de presentar un projecte nou.

De quin projecte estem parlant?

— Del programa, Fixa't com sona, edició Clàssics. La idea és recuperar, per a Catalunya Música, un espai que vaig fer durant quinze anys als estius. Serà una hora i mitja, de vuit a dos quarts de deu del vespre, a partir del febrer, i consistirà a fer un viatge arreu del món, amb el factor diferencial de la participació dels oients. Sortirà sempre de Catalunya i acabarà a Catalunya, passant pels llocs d'on són els diversos músics que fan bona música.

Com hi participaran, els oients?

— Preguntarem: on sou ara mateix escoltant la ràdio? I per què esteu escoltant la ràdio? I quina importància té la música per a vosaltres? En el primer, per exemple, sortirem de Barcelona, amb Albert Guinovart i la música de Nissaga de poder, aquell va, va, va-va-và... I anirem cap a Figueres, per escoltar el Per tu ploro de Pep Ventura, amb l'orquestra de cambra de l'Empordà. I saltem a la vall del Loira, per trobar-nos el jazz de categoria del Jacques Loussier Trio. I així anar fent fins a tancar el cercle amb un comiat català.

El teu retorn és doblement feliç: vol dir que has superat el tràngol de salut que paties, un càncer de pròstata. En podem parlar?

— I tant, i tant, que sí! Vull donar dues idees força. Una, feu-vos la revisió. I la segona, exerciteu-vos. Jo ara me n'adono que he de reforçar el sòl pèlvic, perquè tinc incontinència. Els exercicis que em fan fer... tant de bo els hagués fet abans. I subratllo la revisió perquè, si ho trobes a temps com ha estat el meu cas, ho pots treballar amb tranquil·litat. Si no hagués estat així, hauria hagut de deixar el programa abans d’acabar temporada. Però vaig poder pactar amb la doctora, i vam ajustar el calendari.

El to és jovial, com acostumes a ser-ho a la ràdio, però el moment del diagnòstic devia ser una patacada.

— Un carcinoma. Sona horrorosa la paraula: car-ci-no-ma. I et preguntes, escolta'm, què he fet jo ara per tenir això? Però et passa, i com a tu, a tanta gent. Afortunadament hi ha un sistema sanitari brutal que facilita que d'entrada no t'angoixis i sàpigues que això té una sortida favorable. Pel camí hi haurà uns danys col·laterals, però ho superaràs i donaràs després el testimoni a la gent que s'hi pugui trobar de dir: escolteu, esteu en bones mans. I sí, a partir d'aquí ve això, ve això altre... però, escolta'm, sort en tenim perquè uns anys abans et quedaves pel camí.

N’has parlat obertament, d’aquests efectes col·laterals.

— Les dones sí que tenen aquesta sororitat i parlen del càncer de mama i es donen suport, però nosaltres hi passem de puntetes. La doctora m’ha confirmat que hi ha un tabú important. Si, des del meu testimoni, puc ajudar a divulgar-ho, endavant.

Volies trencar el tabú, doncs?

— Sí, diguem-ho, no ens ho quedem! Escolta'm: hi ha incontinència. Potser en tindràs menys o menys, segons com vagi, però t'han tret una peça i si tu treus una peça de qualsevol organisme, aquell organisme se'n ressent i tanca l'aixeta. I allò, escolta'm, raja. I quan rius, et pixes, i quan camines i fas un esforç, també. Però ja ho anirem treballant. Farem el sol pèlvic, unes descàrregues elèctriques, uns exercicis... amb això aniràs ajustant, però sempre més tindràs aquesta pèrdua. Jo estava, les primeres setmanes, deixant escapar dos litres i escaig. Dos litres! I ara estic camí de la llauna de cervesa.

Celebro haver demanat una coca-cola per acompanyar la conversa!

— (Riu). És que el meu rècord són 340 mil·lilitres. Fa 4 mesos de l'operació: vaig a fisioteràpia, em posen uns electrodes, he après que hi ha bolquers de tres mides diferents... però bé, també aprens a constatar com les persones tenen una capacitat d'encaixar el que toca. I a dir-se: escolta, endavant, que la vida és plena i rica.

Hi ha conseqüències també en la vida sexual.

— És un altre dels temes on no pots fer-hi res. Escolta'm, no tremparàs, així de clar. Però, per sort, hi ha ajudes, encara que no serà el mateix que abans. Afortunadament, tenim una gran capacitat d'adaptar-nos a la realitat, de saber-nos acostumar.

Tu aquest any n'has fet 65, però veig que no hi ha pas plans de jubilar-te.

— Encara tinc parell d’anys pendents, perquè vaig començar a cotitzar tard, que es diu. Per això vaig presentar un projecte amb la idea de tancar amb música la meva carrera professional.

I l'endemà?

— L'endemà, no ho sé. Aquí sí que no hi he arribat. Però sí que tinc el projecte de fer el Camí de Santiago caminant sencer.

Quaranta anys a la Corporació. Fidelitat, manca d’ofertes, ja estaves còmode...?

— Mira, ha anat així. A vegades, les coses no les triem. Sí que hi ha hagut moments en què he estat una mica en risc, però s'ha resolt i he trobat el meu encaix. M'he sentit molt a gust, estimat pels oients i també per la casa.

Aquestes quatre dècades tenen un breu parèntesi d’uns mesos, l’any 2009, en què deixes l’emissora.

— Sí, vaig quedar aturat. Va ser després del programa Suc de coco i la nova direcció, que encarnava Ramon Mateu, va decidir prescindir del Solà. Vaig estar uns mesos a la reserva. En formol, si vols.

T’oferien el programa de 3 a 6 de la matinada, si no l’erro.

— Exacte. Però em va semblar que no tocava i em vaig retirar. Però de seguida es va començar a desencallar, per la petició dels oients...

Què vas fer aquells mesos?

— Doncs pensar, relaxar-me... i confiar. Em va sembla que no podia fer gaire res més i que era millor allò de no meneallo. I res, al gener em vaig incorporar al programa El secret de la Sílvia Cóppulo, ja amb vistes d’assumir La nit dels ignorants la temporada següent.

Què t’ha aportat aquest programa?

— La nit dels ignorants m'ha ensenyat que el poble és sobirà. És que ho és, ho és! Té unes sortides tan úniques, tan seves... Escoltar la gent és aprendre constantment. Sempre. De qui menys t'ho esperes, aprens. Això és el més important. A vegades, nosaltres correm el risc, en el dia a dia, d'allunyar-nos de la realitat. I la realitat és la de la gent.

Nosaltres vols dir els periodistes?

— Els periodistes i la gent que està activa amb la faramalla diària, amb el ritme diari. Els catedràtics, podríem dir, metafòricament. I el programa t'ensenya qui és la gent. Tenim un poble admirable, amb uns valors grandíssims i el programa ha estat una aproximació molt directa amb l'ànima d'aquest país. És un tresor, La nit dels ignorants. És la ràdio com a electricitat.

També hi ha hagut confessions colpidores. Com gestiones la distància?

— És difícil. No perdis la compostura, per mantenir una forma, no? I, alhora, que difícil és no empeltar-te de la solitud que t'està mostrant aquella persona, de la seva necessitat. Al final, acabes trobant l'equilibri entre la seva necessitat de comunicar i la teva necessitat d'escoltar-los.

El programa el va inaugurar als anys 80 Carles Cuní, amb un to més aspre, volgudament sec. Com te’l vas fer teu?

— Sent jo mateix, i això passa amb cada programa: si no soc jo, difícilment comunicaré. Tan senzill com allò de tractar de la mateixa manera que voldries que et tractessin a tu. No hi ha més. Sigues tu, perquè al món no hi ha ningú més com tu.

El teu altre gran programa és El suplement: vint anys, fent-lo, amb el trepidant concurs d’El complot dels oients, a la caça del xuixo de crema.

— Sí, però, curiosament, tant amb un com amb l'altre, els meus oients em diuen el mateix: em relaxa, el teu programa! I mira que El suplement era elèctric...

Tota la vida fent ràdio. Ho consideres una vida professional plena?

— Molt, molt, molt! Potser encara no ha arribat el “Ja em puc morir!” d’en Puyal però em sento molt afortunat, perquè la ràdio m'ho ha donat tot. Ara dic un tòpic d'aquests, però des del primer moment ha estat el que ha donat sentit a la meva vida.

Vas provar tele, amb Viatge de noces, però no va acabar de quallar.

— Va ser fugaç i una experiència gens reeixida. També vaig col·laborar amb el Cuní, però tota la meva experiència és realment a la ràdio. No soc de televisió: la meva experiència allà ha sigut bastant negativa i hi he passat de puntetes, sense sentir en cap moment la vibració i la sintonia que he tingut amb la ràdio.

El gruix l’has fet a les matinades o els caps de setmana, que són una mica els marges del carril central. Has frisat mai per entrar en la batalla dels laborables?

— No, no: jo sempre amb l'ara i aquí. Qualsevol persona que s'estima el que fa no pensa ni en dilluns, ni en neguits horaris. Viu allò com un goig, aquell hort que tu tens, l’has de cuidar. Tens responsabilitat sobre aquell terreny i has de pensar com el podem fer rendir de la millor manera, no només per al benefici dels oients, sinó també per al propi. Fes que cada programa sigui únic en la mesura del possible i ves sumant temporades. Recordo passar una crisi quan portava els deu anys del suplement, però el cap de programes, Jordi Català, em va fer veure-ho diferent i, mira, en vaig fer deu més. Són alts i baixos, el camí. No hi vagis pensant on podries ser, perquè no depèn de nosaltres mateixos.

Home, hi ha gent que cobeja. Gent que conspira.

— Sí, sempre! Però no és el meu cas.

El teu accent ganxó, aquest punt arrossegat i juganer... tot i haver fet poca pantalla et reconeixen per la veu?

— Ara potser queda una mica malament, per part meva, però sí, molts cops! Més d'una vegada s'aixequen de la taula del costat i venen a saludar. És un dels valors grans de la ràdio: la veu passa a primer terme en molts sentits. I sí: és una veu característica. Hi ha molta gent a qui no els agrada, perquè això és sempre qüestió de pell. La meva veu t'agrada o no t'agrada, però no et passa desapercebuda.

D’on surt el mític "Volta’l!" d’El Suplement?

— De Sant Feliu de Guíxols. Volta’l, aquí n'un! Era una d'aquelles expressions de trobar-te’n algun: Volta’l!

Parlàvem d’una carrera plena, però als inicis de tot et van oferir un parell de programes i tu vas acabar posant un oceà pel mig.

— Sí, em vaig sentir aclaparat. La ràdio se'm va entravessar. Jo vaig entrar-hi per la música: el meu batec intern és DJ. Jo volia ser DJ, a casa, però el meu pare això no va agradar gens. I la ràdio era una manera de compartircançons. Vaig estar a Ràdio Associació, fent música, i allà el Josep Cuní va veure que podia fer més. I em va dir: pensa un programa per a la tarda. I vaig fer-hi Flash Glass, que va funcionar molt bé. Sortia al carrer i els hi preguntava tonteries a la gent.

Tu i la gent!

— Exacte, la gent! És que no tenia interès per entrevistar ningú. A mi m'agradava la gent. I va acabar l'estiu i em van oferir fer la nit, de 12 a 2, per fer un programa que es deia Xavier, servei nocturn. Però se’m va ben entravessar, aquell programa. Era tanta l'angoixa i patia tant per omplir cada dia les dues hores que li vaig dir al Josep que ho volia deixar i marxar als Estats Units. I me’n vaig anar a Chicago, Nova York i Califòrnia, que és on tenia els referents de la ràdio musical.

Un viatge formatiu, doncs.

— Sí, però sense cap mena de paràmetre dissenyat. Me'n vaig anar amb una mà a cada butxaca. I me'n vaig anar allà a l'aventura... fins que vaig tenir un problema i el Josep em va trucar i em va oferir el seu programa de l'estiu. I vaig tornar. Així que, de manera també totalment inesperada, la ràdio em va tornar. Ep, als Estats Units vaig intentar fer ràdio, que vaig anar a Radio Ambiente, una emissora hispana, però no va funcionar.

Permet que et digui que se’m fa molt estrany ara imaginar-te presentant cúmbies en espanyol!

— Bé, la mili me la vaig passar a Almeria, fent ràdio a la SER. I després em van oferir anar a Girona, perquè em quedava vora de casa.

La Corporació viu una etapa de sacsejada de marques i alguns professionals històrics s’hi han manifestat en contra. Com ho vius, tu?

— Jo només diria una cosa: ens ha costat molt aixecar aquestes marques. Moltes hores, molt d'esforç, molta il·lusió. I pensar que això, d'un dia per l'altre, es pot perdre... ens sap greu. Si t'estimes una mica el que fas, saps com costa aixecar una marca. Recordo el Ramon Mateu, quan vàrem recuperar el fil, i em va donar la franja, em va dir que li agradaria que fes La nit dels ignorants. I li vaig dir: “Hòstia, no podria fer el meu programa i posar-li nom?” I em va dir: "si tinguessis la Coca-Cola, canviaries la marca?" Ara ens trobem una mica amb això. Entenc que ells tindran les seves raons, però ens ha costat molt. I ens les estimem molt, aquestes marques.

A pocs metres de Catalunya Ràdio, a l'altra banda de la Diagonal, hi ha RAC1, que porta tres EGM superant el milió d’oients. Les emissores de la Corporació han de competir-hi o centrar-se en el servei públic?

— Primer, felicitar-los, i després felicitar la ràdio en general, perquè és un mèrit. Si mirem el poder que està tenint la ràdio en català, amb números, és espectacular. I després, diria d’aplicar el criteri que et deia abans: cuidem el que tenim, per fer el millor que puguem. Preguntem-nos sempre: és el millor que podem fer? Ho hauríem de canviar?

I creus que Catalunya Ràdio està fent la millor ràdio que pot fer?

— Jo ara vull pensar que sí, perquè confio en els que dirigeixen. Vull pensar que ells cuiden cada parcel·la amb la mateixa estima que jo cuido la meva. I no m'atreviria a dir res, perquè no tinc aquesta visió global, més enllà de remar a favor del que es fa.

Com es manté un programa de preguntes i respostes en temps de Google i Chat GPT?

— Oh, això és el que a mi em meravellava! És el desig d’aprendre i el factor de proximitat: escoltar, notar el caliu. Saber que marcaràs el 201-74-74 i t’atendran de seguida: Bona nit, Catalunya Ràdio, què voldria? I sortir en antena i l’endemà anar a comprar el pa i que et diguin “Àlex, et vaig sentir ahir a la nit!”. Això és elèctric. I això, per molt que t'ho puguis resoldre amb un cop de Google, no et donarà tot aquest univers de caliu i la mostra és que es va mantenint.

No s'esgoten mai les preguntes o les històries?

— No, no, no! Era una de les meves pors, quan vaig arribar-hi una mica forçat perquè vaig acceptar mantenir La nit dels ignorants, quan jo tenia ganes de fer la meva. Pensava: ja veuràs, això s’esgotarà en dos dies. Fins que vaig començar a sentir les preguntes i no, van sortint preguntes que no saps ben bé d’on venen!

En tens alguna de preferida?

— Algú volia saber com se sap que un pollastre està constipat.

I com se sap, això? Ara m'has creat una necessitat imperiosa però absurda de saber-ho, tot i que probablement no acabi necessitant-ho mai.

— Veus? Aquest és el batec del programa. Res, es veu que hi ha un moquet que els delata. Però ara imagina’t a mi en el moment d’entomar aquesta pregunta. O quan algú va preguntar a quina velocitat volava una mosca. Penses: com s’ho ha arribat a plantejar? Per això et deia allò del poble sobirà, ja que constates com d’allunyats estem nosaltres, en aquest cas els periodistes, de la realitat. Com el poble ens fa veure coses que realment li importen molt més que les que a nosaltres ens motiven. I d'altres, que a nosaltres ens motiven molt, a ells no els mouen gens.

El programa seria diferent si es fes en castellà?

— Suposo, perquè és que cada terra fa sa guerra. Però el nostre és admirable: la inquietud cultural que té, les ganes d'aprendre, el respecte, el pudor... allò de la roba bruta, netejar-la a casa. Veus que hi ha una prudència, oi? No sé què hauria passat, en un altre lloc. No ho sé.

I si jo et fes agafar a tu el telèfon i marcar el 201 74 74, sabent que els oients et respondrien, quina pregunta els faries?

— Per què el número 40 surt tant a la Bíblia?

Quaranta són, també, les preguntes que portem: casualitat? En tot cas, estaré pendent dels comentaris a la web i, si algú ho resol, t’ho envio.

— Vinga!