Un monòleg discret i funcional per acabar l’any

Quim Masferrer va fer honor al títol del programa. En termes d’audiència, va fer, sens dubte, El monòleg de l’any. 454.000 espectadors i un aclaparador 26,8% de quota. Va assolir, i fins i tot superar, les xifres del seu predecessor, Andreu Buenafuente, que ja havia convertit el seu resum de l’any en tradició de la cadena. Pel que fa al text, Masferrer i els seus guionistes van caure en les mateixes inèrcies que el monòleg de Buenafuente de l’any passat: sense risc, molt previsible, buscant l’aplaudiment fàcil i triant els temes més obvis de l’actualitat per tractar-los sense gaire originalitat. La política catalana es va obviar per no trepitjar ulls de poll. Pedro Sánchez i el PSOE en van sortir il·lesos. L’únic polític assenyalat va ser Carlos Mazón, que no requereix gaires complexitats argumentals per fotre-li garrotada. El rei emèrit s’ha convertit, de fa anys, en un blanc tan fàcil que la idea, per repetitiva, ja no fa gens de gràcia. Rosalía va ser el personatge més citat. Fins a set vegades. De fet, l’estrella, per autòctona i per repercussió internacional, va esdevenir la figura recurrent. I el pare de Lamine Yamal va tenir més protagonisme que el seu propi fill. L’humor al voltant del papa Lleó XIV va ser pueril. Hi va haver la dosi de Barça de rigor, i els noms d’Aitana Bonmatí i els germans Márquez com a grans estrelles de l’esport. Sixena com a únic conflicte, i l’apagada i el kit de supervivència com els temes més inaudits de l’actualitat. Masferrer ha desenvolupat aquest humor centrat en un univers proper i quotidià, disfressat d’espontaneïtat. És el foteta inofensiu, que gasta una ironia innòcua. Es mostra summament fascinat per la condició humana i les obvietats amb una innocència gairebé infantil. Tot plegat, perquè funcioni, demana d’un consens basat en l’opinió més popular. El problema és, precisament, quan, de tant en tant, l’humor del monòleg derivava en una mena de míting demagògic inflamat i tan descarat sobre l’actualitat que semblava que supliqués l’aplaudiment. Per sort, un públic incondicional i convenientment estimulat va respondre-hi amb generositat.

La segona part del programa va ser més reeixida. La idea central estava ben pensada: trobar la nota que els catalans posàvem al 2025. Segons el públic assistent, que representava la globalitat del país, un 7,23. Un notable discret i funcional. Prou bé per als temps que corren. Els testimonis que van fer el resum del seu any personal estaven ben trobats, amb les singularitats oportunes que millor gestiona Masferrer amb l’estil de El foraster. Bona gent. Les històries emocionals per carregar les tintes de la llagrimeta i les més picantones per burxar en les relacions de parella. Delegar el protagonisme en el públic i demanar-los fer balanç del seu 2025 convidava els espectadors a fer la seva pròpia valoració. Igual que l’any, el monòleg va ser discret, però sobretot molt, però que molt, funcional.