Entre el que no va dir Otegi i el que no es vol sentir

La millor manera de demanar perdó és pronunciant la paraula "perdó". Però no és l'única i només des d'una actitud molt determinada es pot considerar que Otegi no es va disculpar dilluns. Com era d'esperar, els diaris de la triple dreta van fer la pitjor lectura possible del seu missatge, aquella que permet mantenir el conflicte obert, perquè això fa vendre diaris –i caure governs– a Madrid. El País és l'únic diari d'abast estatal que acceptava pop com a animal de companyia i perdó en el missatge d'Otegi: "És la primera vegada que, sense ambigüitats ni circumloquis, l'esquerra abertzale demana perdó (sense fer servir aquesta paraula expressament) a les víctimes d'ETA". A Catalunya, El Periódico obre la primera pàgina amb "Otegi es disculpa per ETA però les víctimes demanen més". En canvi, l'Abc tenia com a titular de portada: "El PSOE blanqueja Otegi com a pas per aliar-se amb Bildu". I, en el subtítol, asseguraven que l'exdiputat basc "no condemna ETA, ni demana perdó". També La Razón afirmava des de la portada que Otegi no havia demanat perdó. I, com d'habitud, les víctimes que havien validat el missatge en qüestió van tendir a ser silenciades.

Qualsevol conflicte profund social, com aquest, porta associats marcs lingüístics també en conflicte. Trobar el punt d'acord és dificultós. Hi ha el que Otegi no va dir, però també hi ha el que un sector de les víctimes i el gruix de la premsa espanyola no vol sentir. I, per descomptat, cal sumar-hi la incapacitat del govern espanyol (de qualsevol govern espanyol) d'assumir el lamentable episodi dels GAL i que els responsables polítics que el van instigar demanin també perdó. Però no passarà, perquè l'única estratègia que l'Estat ha demostrat, davant la diversitat nacional, ha consistit en negar a qualsevol preu la identitat política de qui no se sentia còmode en aquest encaix.