No a la guerra (però tampoc no ens flipem)

La caverna està tensa, nerviosa. “Fals «No a la guerra»”, exclama amb majúscules greus l’Abc des de la seva portada. Es refereix al fet que les paraules de Pedro Sánchez poden ser tan abrandades com vulguem, però que els fets el desmenteixen parcialment, ja que col·labora en operacions de l’OTAN i la UE. S’hi posi com s’hi posi, treure la pols al “No a la guerra” ha estat una jugada mestra (més) comunicativa de Pedro Sánchez. El lema és buit de contingut, perquè gairebé ningú marxaria rere una pancarta on es digués “Sí a la guerra”. Però aquesta frase, a Espanya, remet inevitablement a l’oposició contra el funest Aznar, que, per superar els seus complexos d’estadista de talla Lil·liput, va posar Espanya en un incòmode punt de mira del terrorisme jihadista a canvi de fer-se una foto al costat de George W. Bush i Tony Blair. 

Però el gran encert sanchista, des d’un punt de vista de la comunicació política, és fer ballar l’oposició (també la mediàtica) amb la música que ell decideix. I aquesta és una estratègia guanyadora. De tant en tant, l’esquerra es pregunta com lluitar dialècticament amb una dreta i ultradreta que disparen falsedats, manipulacions i demagògies que viatgen bé per les xarxes. Heus aquí com. Només Sánchez i Rufián semblen trobar la manera, a Espanya. A Catalunya, en canvi, l’esquerra està empantanegada encara amb el discurs de la seva superioritat moral, que, paradoxalment, és un relat perdedor. O, com a mínim, no observo un polític amb les habilitats comunicatives necessàries per ser competitiu en l’arena digital actual. I això és vàlid també, per cert, per als tertulians de quota. A Madrid hi ha grandíssims demagogs a banda i banda de l’espectre. Aquí la dreta és més mesurada que els seus homòlegs a la Villa y Corte, però l’esquerra també és més mesella. En tot cas, no a la guerra (la de debò i la demagògica).