La normalització de la picaresca fiscal

BarcelonaQuan els Siniestro Total van titular el seu tercer disc Menos mal que nos queda Portugal poc s'imaginaven que la rima seria vàlida, quaranta anys després, per definir el que algunes de les grans fortunes estan pensant arran de l'anunci d'un nou impost per als qui atresoren més de 3 milions d'euros. Així ho indiquen els titulars de diaris com Expansión ("Allau de consultes per traslladar el patrimoni a Portugal") i El Economista ("Allau de consultes a la banca de les grans fortunes"). El debat sobre l'oportunitat de gravar els més rics és legítim. El que ja no ho sembla tant és que la premsa econòmica agiti tan sovint el papus de la inutilitat d'aplicar-los un impost, perquè el resultat pot ser una fuga de capitals cap a altres llocs més amables. I que, en el subtext de tot plegat, es normalitzi l'elusió de les obligacions fiscals que un país –a través dels seus representants elegits democràticament– ha decidit que són necessàries, incloent-hi com es reparteix l'aportació comuna. El fantasma portuguès, a més, és un mal recurrent. Expansión, el gener del 2020, ja va titular "Allau de consultes a assessors per fugar-se a Portugal i el Regne Unit". Una gran allau no devia ser, si dos anys després estem igual.

Segur?

Tuit de 20 Minutos: "Ser família nombrosa és més senzill amb un fill amb discapacitat: «IRPF, IBI... tot suma. Una mica d'aquí i una mica d'allà, es nota»" La paraula senzill és francament desafortunada, com saben milers i milers de famílies en aquesta situació. Però és que fins i tot, en la majoria de casos, ni tan sols és més barat: potser si hi ha ajudes fiscals, però justament es fan per pal·liar les despeses extraordinàries que comporta haver d'atendre bona part de les discapacitats.