El periodisme amb sentiments d’Albert Elfa

Una de les tasques més àrdues per a qualsevol periodista és resoldre l’esquinç que es dona entre l’objectivitat que demana l’ofici i l’inevitable compàs moral que apunta a una idea de justícia. Quan un va fent anys, pren més consciència que els relats pretesament asèptics beneficien el poder: no en va és qui ha establert el marc mental imperant i n’ha fixat fins i tot unes terminologies concretes. Per això els millors periodistes acaben sent els que, sense trencar la baralla del rigor i la factualitat, són capaços d’amarar les seves peces d’una visió pròpia i compromesa amb els més febles. És a dir, d’un sentit. Hi pensava llegint les colpidores i alhora molt entretingudes memòries d’Albert Elfa, titulades Oh, la humanitat! L’apel·lació al factor humà, tantes vegades desterrat de manera absurda dels articles periodístics, me’l va fer pujar uns quants graons a la tauleta de nit i la seva lectura s’ha confirmat com una excel·lent crònica dels diversos fronts viscuts pel reporter, incloent-hi alguns episodis on veus que va esquivar un final prematur de ben poc. Però el llibre no està organitzat per temes o indrets, sinó que els capítols es refereixen a sentiments: confusió, fortalesa, enuig…

Aquestes memòries passen per la plaça Tahrir, Brussel·les, Gaza, Guantánamo, els Andes equatorians i Washington i també pels territoris incòmodes de la precarietat, la censura, el poder seductor i les misèries dels despatxos, com quan el van proposar a un Ondas per la cobertura de l’huracà Katrina –quinze dies dormint al cotxe en un entorn insalubre i de malson– però van retirar la candidatura “en favor d’un conegut comediant que els interessava més que guanyés”. Amb estatueta o sense, el premi és una vida viscuda, i un testimoni valuós pel qual estar agraït.