Tan sols un periodista esquarterat més

“Coses que passen”. Amb aquest cinisme ha despatxat Donald Trump la pregunta sobre el periodista Jamal Khashoggi, mort segons tots els indicis per un escamot saudita que el va matar a un consolat del país a Turquia. No podem dir que el Sàtrapa in Chief escup sobre la seva tomba, perquè ni tan sols hi ha taüt sobre el qual lamentar la seva mort: aquest periodista del Washington Post va ser esquarterat i es dona per fet que es van desintegrar les diferents parts del seu cos amb productes químics. Sí, coses que passen.

Quan pensem en periodistes morts, el tòpic ens porta a reporters de guerra caiguts en el camp de batalla com a efecte més o menys col·lateral. Però això està canviant. Des dels anys 90 fins a l’actualitat, s’han multiplicat els assassinats a mans de sicaris. Ho explica molt bé Josep Gifreu al seu últim llibre Argos al laberint, editat per Saldomar. Allà es recullen diferents casos amb perspectiva històrica. Hi surt Khashoggi però també Gareth Jones, que va informar dels horrors de la campanya de la fam aplicada contra Ucraïna als anys 30. O Josep Maria Planes, si volem un referent més nostrat. Més enllà del sinistre catàleg de periodistes morts per voler explicar realitats incòmodes, el llibre aporta una dada fonamental: en vuit de cada deu casos aquests assassinats queden impunes. Si, a més, assumim que la gran mortaldat de periodistes a Gaza no és fruit dels avatars inevitables de la guerra –les maleïdes coses que passen– sinó que es tracta d’assassinats selectius i conscientment dirigits per silenciar una visió del conflicte, aleshores resulta ja del tot urgent reformular les legislacions d’àmbit supranacional per frenar la normalització d’aquesta forma de violència. I no només promulgar-les: també fer-les complir fins a les últimes conseqüències, per molt que els Trumps de la vida empenyin en direcció exactament contrària.