El 'Polònia' treu la Moreneta per alliçonar Moreno Bonilla
Dijous el Polònia va insistir a rematar la polèmica de la paròdia de la Mare de Déu del Rocío recuperant el personatge. La història es convertia en una singular cimera de religions amb la incorporació del president andalús, Juanma Moreno, com a moderador principal. Seguint l’estructura dels acudits més clàssics on es troben un espanyol, un català i un xinès per dinamitar els estereotips, coincidien la Mare de Déu del Rocío, dolguda per la polèmica (“Es lo peor que me ha pasado nunca, y eso que he visto crucificar a mi hijo”); la Mare de Déu de Montserrat, disposada a destruir la tesi del supremacisme català; el Dalai Lama com a comparsa delirant obsessionat a llepar la llengua del Nen Jesús, i un imam intentant tapar amb burques l’excés de dones a la pantalla.
L’esquetx partia d’una pulsió molt catalana: demostrar que tenim més sentit de l’humor que a la resta d’Espanya –encara que sigui mentida–. Si a Espanya s’indignen perquè un humorista es moca amb la rojigualda, a Catalunya el Toni Soler es moca amb la senyera i demostra que aquí no fem escarafalls. Però només cal recordar les crítiques, hiperventilacions i insults que va generar la paròdia que la mateixa Judit Martín va fer de la Clara Ponsatí una setmana abans del viacrucis d’aquesta Setmana Santa. Són molts els fidels a qui no els agrada que toquin les imatges que adoren. La Moreneta no només servia per constatar que a Catalunya podem riure'ns de les nostres verges sinó per fer una filigrana que passava de l’esquetx al metaesquetx. La Mare de Déu de Montserrat demanava al director del programa que recuperés una antiga emissió del Polònia per demostrar que la primera a rebre va ser ella. Una Mare de Déu representada com una dona rígida i agressiva que llança la bola per atacar els frares que abusen de les criatures.
L’aparició de l’imam de guàrdia va ser l’element de tensió necessària per abocar l’espectador al suspens i posar a prova l’argument d’aquests dies de si gosarien fer burla d’Al·là. Va ser la manera de tancar l’esquetx. Deixaven en mans del president andalús l’atreviment de dibuixar-ne la caricatura. Davant la seva lògica negativa per la por a les conseqüències, quedava molt clar quin és el límit definitiu i compartit de l’humor: el que pot posar en risc la vida del comediant i de l’equip sencer del programa. La tesi és clara: ¿volem que la garantia de protecció de les nostres creences quedi blindada a través de l’amenaça d’un atemptat? Establir uns límits globals a l’humor és impossible i els límits de l’ofensa individual són inescrutables. L’esquetx del Polònia estava ben resolt perquè convidava a la concòrdia. Com els acudits clàssics de catalans, espanyols i xinesos, ens recordava que marededeus, fidels, líders espirituals i líders polítics, siguin del color que siguin, tots tenen les seves coses, però no són tan diferents. I que l’ofensa religiosa funciona per paràmetres tan elementals com el de l’amor a la mare. Tothom pot riure’s dels defectes de la seva però pobre del qui gosi riure’s d’ella.
