10/06/2021

El prestigi no es pot menjar

2 min
Disponible en:

Això ho deia una de les pancartes que s'han pogut veure aquesta setmana a les mans d'una manifestant que reclamava sous dignes per a l'staff del New Yorker. Un centenar de treballadors s'han congregat davant la casa d'Anne Wintour –directora editorial de Condé Nast, l'empresa editora de la publicació– cridant consignes com "Bosses wear Prada, workers get nada!". Els salaris més baixos allà són de 42.000 dòlars, però això a Nova York dona per a ben poca cosa. Alguns mitjans globals ofereixen retribucions baixes en nom del prestigi. En un món de marques personals, tenir segons quines línies al currículum vesteix molt. L'eclosió dels gegants d'internet i la crisi dels mitjans tradicionals fan que faltin diners al sistema circulatori. No és una qüestió només laboral o corporativista: al final, la qualitat periodística depèn de tenir uns professionals que no hagin de fer malabarismes per arribar a final de mes. I encara més: si els sous són baixos, s'exclouen de les redaccions periodistes procedents de backgrounds on no és possible passar-se uns anys cobrant a mig gas.

Portada del 'New Yorker' del 1925.

Tot això passa perquè s'han trencat alguns equilibris. La publicitat ha marxat dels mitjans clàssics a les plataformes digitals. Els lectors s'han passat dues dècades rebent palades d'informació de qualitat gratuïta perquè tothom intentava posicionar-se a internet. Són dos factors que s'estan corregint, lentament. I, sobretot, s'està desplaçant el centre de gravetat. Si abans els anuncis eren la principal benzina, ara cada cop més ho són els subscriptors. Això permet unes quantes dosis d'esperança: en la mesura que s'inverteixi en continguts, els periodistes recuperaran el terreny perdut els últims vint anys i això hauria de comportar un augment general de la qualitat. Empreses, treballadors i públic. Tots tres tenen un trosset de la solució.

stats