Guardons
Mèdia 19/05/2022

La ràdio aguanta

Els premis de Ràdio Associació de Catalunya, bastió del sector més normalitzat lingüísticament

4 min
Foto de família dels guanyadors dels Premis Ràdio Associació.

Ara que el català pateix a tot arreu, l’únic lloc on la llengua es mira al mirall i es troba guapa és a la ràdio, un univers tan diferent de la resta de l’espai comunicatiu nostrat que, dels dos milions cinquanta mil persones que escolten la ràdio cada dia a Catalunya, un milió sis-centes mil ho fan en català, proporcions absolutament impensables per a la televisió, el cinema o qualsevol cosa vagament digital. Conscients d’allò d’un gran poder i una gran responsabilitat, els professionals de la ràdio catalana es prenen la seva feina amb una seriositat extemporània.

Aquesta és la sensació que feia l’Auditori de l’ONCE, al costat de la plaça Espanya, que acollia la 22a edició dels Premis Ràdio Associació de Catalunya. Engalanats amb un classicisme que contrasta amb l’extravagància dels camarades de pantalles, la plana major de la ràdio catalana reunida transmet energia de segle XX, alguna cosa d’època daurada en què el periodisme encara creia en ell mateix. En consonància, la vetllada començava amb música èpica i un muntatge que posava en paral·lel la Guerra Civil Espanyola amb la guerra d’Ucraïna. És un to que només aquells que dominen un instrument tan penetrant com és la veu van poder sostenir perfectament.

I, com es podria esperar, la gala es fa llarguíssima, totalment aliena als mecanismes acceleradors que han proliferat en els últims anys. Els protagonistes són els premiats i tindran tot el temps per esplaiar-se. Presenten Marc Giró i Laura Fa, que no roben el xou i es limiten a lubricar-lo amb el seu humor blanc disfressat d’humor gamberro (o a l’inrevés). Giró, que l’any passat va rebre el premi a millor professional però no va poder recollir-lo pel covid, encarna la tensió entre antigor i modernitat de la nit.

Discurs catalanista i republicà

Al començament, l’home que explica l’existència de la cosa. Jordi Margarit, president de l’Associació, introdueix amb timbre de ferro i dona contingut a l’eslògan “Temps convulsos, temps de ràdio”. El discurs, catalanista i republicà i lligat a l’actualitat: “Pandèmia, Ucraïna, Pegasus. I no ens han donat temps, però estic convençut que avui, durant el cap de setmana, a Sanxenxo continuen una darrere l’altra les calamitats d’aquest estat prodigiosament democràtic”. La complicitat amb les autoritats presents, “Amiga Laura [Borràs], Amic Ignasi [Elena]”, mel·líflua, rebaixa el nivell. El discurs d’autoafirmació nacional-radiofònica el torna a apujar: “No ens equivoquéssim: no se’ns escolta perquè parlem en català; senzillament, la millor ràdio es fa en català”.

Les grans sorpreses de la nit són els més joves i la més gran. Maria Glòria Farrés Ramon, que rebia una Menció d’Honor per la seva trajectòria, que va començar als anys cinquanta i fins avui, que continua en actiu a Matadepera Ràdio en espais dedicats a la música clàssica i el radioteatre, serà recordada per tots els presents. Farrés, que té la veu de dama que tots esperàvem que tindria, diu: “És el meu moment”, i fa un silenci molt radiofònic que s’apodera de la sala. Després repassa tota una vida i fa una cosa molt pròpia del gremi, que és lloar el fet radiofònic en ell mateix. “Em pregunto si es lògic rebre un premi per haver dedicat tota una vida a la ràdio, quan la ràdio m’ho ha donat tot”.

A l’altre extrem, els més joves, que ja des del photocall destacaven per les coloraines de cabells, robes i pells. Rebent el premi a la inclusió, els membres d’Oh my goig -un podcast de Betevé que exposa les conseqüències del covid sobre els joves- diuen coses noves i totes interessants, des de “Cal donar les gràcies a un programa que dona veu a joves que estem travessats per moltes diversitats” a “Ens trenquem el cap sobre com arribar a nous públics, i potser el que caldria no és anar a buscar la diversitat, sinó posar-la als llocs de producció de continguts”. Ho rebla un membre del programa que confessa: “Tothom parla molt del llenguatge, però, per certes circumstàncies, vaig estar molta estona de la meva vida sense estimar el català. Aquest podcast m’ha fet tornar a estimar-lo. Calen espais segurs per poder estimar el català”. A Giró i Fa, que adoren introduir la queerness com un cavall de Troia dins l’establishment, se’ls posen els ulls en forma de cor.

Però la persona més estimada de la nit sens dubte és Jordi Armenteras. Guardonat amb el premi a millor professional, Armenteras és humil però profund. Sota la bandera “A la ràdio, els individualismes no existeixen” dona les gràcies a mestres i companys com Toni Clapés, Jordi Basté i Albert Om.

Recordant que fa 125 anys que Marconi va fer la primera emissió de ràdio, Armenteras crida a “Reivindicar-nos una mica, en uns temps en què les notícies falses se’ns mengen, la tele està perdent la partida, els quioscos estan tancant i les xarxes socials no tenen més credibilitat”. En aquest mar de crisis periodístiques, Armenteras, que representa la riquesa totterreny de la ràdio, capaç de fer amb la mateixa gràcia la Loteria de Nadal que un reportatge a la frontera d’Ucraïna, ens recorda per què la ràdio en català sí que aguanta.

stats