El referèndum com a ham, el referèndum com a papu

Nit de Sant Esteve, Catalunya. Milions de canelons fan cua, arrenglerats a l’esòfag, esperant encara ser digerits. Enmig d’aquesta Operació Entrada, Pere Aragonès aprofita el seu discurs postnadalenc per invocar el referèndum que Sánchez ja ha dit per activa i per passiva que no pensa facilitar. A Madrid, l’endemà, només El Mundo s’hi agafa en portada: “Aragonès fixa el 2023 com a any per pactar amb el govern un referèndum a Catalunya”. Factualment cert, però el diari sap perfectament que només es tracta de la –vana– expressió d’un desig amb tantes possibilitats de culminar en realitat com Toni Cantó de fer gràcia amb un acudit. Si la col·loca en portada és per no negar als seus lectors la seva ració d’adrenalina sulfúrica.

A Catalunya, la paraula referèndum només apareix a les primeres pàgines d’El Punt Avui i de l’ARA. A La Vanguardia opten per “Aragonès buscarà el 2023 un pacte a Catalunya per al «dret a decidir»”. La utilització del verb buscar és múrria. Que busqui, que busqui, sembla riure per sota el nas la portada. És el contrari que feia El Mundo fent servir el verb fixar, com si pogués fixar el referèndum enlloc més que al suro metafòric dels seus anhels. Mentrestant, El Periódico era encara més tebi amb la qüestió catalana, ja que del discurs del president català tan sols destaca en primera el titular “Aragonès vol que el PSC sigui «responsable» amb els pressupostos”. Torna, doncs, el referèndum –bé: la idea del referèndum– i segurament tindrà un espai mediàtic desproporcionat, si tenim en compte els visos de convertir-se en una realitat palpable, o votable (o, glups, atonyinable). Però, sigui com a pastanaga, sigui com a espantall, serà un concepte explotat per les forces polítiques. Els mitjans tenen al davant el repte del realisme.