Leticia Dolera: "Els agressors sexuals no són desconeguts, són gent que estimem"

BarcelonaLeticia Dolera (Barcelona, 1981) suma la seva segona sèrie com a creadora, Pubertat. El drama, que parla d'un cas d'abusos sexuals entre menors dins d'una colla castellera, arriba el 24 de setembre a HBO Max, on es podrà veure en la versió original en català. D'aquí uns mesos també estarà disponible a 3Cat, que ha participat en la producció.

Per què vas triar el món dels castells com a rerefons de la sèrie?

— Volia emmarcar la història dins de l'àmbit de la cultura popular. Era una manera de mostrar simbòlicament la convivència, i a vegades tensió, entre tradició i progrés. Vaig començar a pensar en contextos de cultura popular, que a més és una cosa molt local però també molt universal, perquè totes les regions tenen la seva cultura popular. Vaig començar a pensar, i tot em portava a Catalunya, perquè soc catalana, esclar. Un dia vaig pensar en una imatge d'un castell i ho vaig tenir claríssim.

Un castell pot ser molt simbòlic.

— Tant metafòricament com visualment, un castell té tota l'ànima i la part més filosòfica que hi ha en el rerefons de la sèrie. La sèrie tracta un tema íntim, però també parla de la col·lectivitat i del poder de la col·lectivitat. I, a més, tenim tot el simbolisme que hi ha dins del món casteller, com la pinya, que serien els valors ètics i morals d'una societat i ha d'estar ben construïda per poder anar més amunt. I per pujar el tronc, per exemple, hem de tenir confiança els uns en els altres, perquè si no el tronc cau. El castell ens mostra el poder de la comunitat i, alhora, la fragilitat, que és el que els passa als personatges. És una comunitat forta que fa castells, és a dir, es preocupa per posar en valor els actes col·lectius, però després un conflicte com aquest [uns abusos sexuals que afecten tres menors] fa trontollar totes les famílies i la mateixa comunitat. I s'ho hauran de treballar per tirar endavant.

A més de crear la sèrie, tu interpretes la Júlia, una periodista i escriptora feminista que s'enfrontarà a diverses contradiccions vitals. Ser feminista implica sempre fer front a contradiccions?

— Sí, crec que el feminisme implica una mirada crítica i polititzada de la societat, dels vincles i de les relacions. Evidentment, desenvolupar aquesta mirada crítica és el que et permet ser conscient de les teves contradiccions. També penso que els ideals serveixen per caminar, és a dir, per saber cap a on vols anar. Això no vol dir que mentre hi vas ja siguis perfecte, perquè és impossible. I crec que precisament la ficció és un terreny molt fèrtil en aquest sentit, que et permet reflexionar i mostrar la vulnerabilitat, la complexitat del que és ser humà i tenir vincles humans, que no som robots. I això és el que també vaig treballar molt amb la sèrie; humanitzar tots els personatges, empatitzar amb tots els personatges. I sí, amb la Júlia volia mostrar com una dona, quan és periodista feminista, també és més coses. No és un ideari polític: és mare, és filla, és amant, és amiga.

La sèrie també tracta molt l'educació sexual que reben les criatures i es fa èmfasi en el paper que hi juga la pornografia. Continuem sense donar eines als infants per entendre la sexualitat?

— A la sèrie he volgut retratar una realitat social d'avui dia, que és com realment els joves busquen respostes sobre un tema que els travessa, que és la sexualitat. La sexualitat ens travessa des de molt petits, i negar-ho és negar la realitat. I la pubertat és un moment d'explosió hormonal, et comença a canviar el cos, comences a ser conscient de la mirada dels altres cap a tu. Com que els passen moltes coses, i com que als instituts no hi ha educació sexual, busquen respostes en altres llocs, i troben el que troben. En molts casos recorren a la pornografia, que és una gran font de misogínia i violència. Desenvolupant la sèrie i treballant amb els xavals he après moltes coses, però una que em va commoure particularment és la importància de tenir adults de referència que no siguin els teus pares o la teva mare. Perquè, al final, hi ha temes que són molt incòmodes de tractar amb els pares, però et va bé tenir un adult a prop, sigui una tieta o una cosina. I parlant i treballant amb ells em vaig adonar que als 13 o 14 anys, que és una edat frontissa, és molt interessant apropar-te a un xaval o una xavala i donar-li espai i interpel·lar l'adult que està naixent dins seu. Amb aquesta edat el nen encara està molt present, però comença a sentir-se una persona independent dels seus pares, tant pel que fa a la personalitat com al pensament i les creences.

A més de fer xerrades sobre l'abús, el consentiment i les relacions de poder, vau tenir un coordinador d'intimitat? Què en penses, que hi hagi actors que es queixin d'aquestes figures?

— Crec que tractant-se de menors és indispensable que hi hagi una coordinació d'intimitat i també un tractament respectuós per part del mateix director. Ara mateix el coordinador d'intimitat és una figura molt útil i necessària: no és l'Església catòlica venint a censurar. És un element de protecció però també de creativitat, de pensar com podem rodar això perquè sigui menys incòmode, perquè sigui més fàcil. No hem de veure la coordinació d'intimitat com una censura, sinó com una eina per al departament de direcció.

A la sèrie, molts dels personatges femenins revisen les relacions sexuals i amoroses que han tingut en el passat i s'adonen que potser no sempre van estar còmodes amb coses que van fer. Creus que els homes també fan aquest revisionisme?

— Jo tinc molts amics, tant heterosexuals com homosexuals, que arran de l'onada feminista del 2018 sí que han fet una revisió de relacions, històries i moments íntims que han tingut amb dones o homes i han pensat "doncs aquí no vaig tenir prou cura" o "m'hauria hagut de comunicar millor". Em sembla interessant, perquè per a mi hi ha dos terrenys: el del delicte i un altre de més gris del qual també hem de parlar sense atrinxerar-nos. A la sèrie no només parlem de la pubertat i com aquesta afectarà la teva vida adulta, sinó també de les relacions dels adults, perquè encara hi ha coses de la nostra sexualitat que no tenim resoltes. Hi ha moments en què, en una mateixa situació, ella es posa en un paper complaent passant per sobre de si mateixa i l'altre ni s'ho planteja. Això no és un delicte, però sí que crea ferides. I potser sí que afecta l'autoestima emocional d'aquesta dona, i potser també afecta com el paio veurà en un futur les seves relacions amb les dones, com donarà per fet segons quines coses. Crec que hi ha d'haver un canvi de paradigma que no sempre ha de passar per "ets un agressor, ets un delinqüent". Hi ha molt abús de poder, però també hem de ser capaços de parlar d'aquestes situacions de grisos en què està operant el patriarcat, en què està operant el poder, però potser no de manera tan conscient o malintencionada.

¿Els nens i les nenes continuen sent educats diferents?

— Hem intentat educar els nens d'una manera diferent, però el currículum educatiu no ha canviat. En els llibres de text les dones seguim infrarepresentades, i per a mi l'ideal no és que una professora vingui i digui "vinga va, avui parlarem de les dones en la literatura". Un cop més, les dones col·locades com allò altre. La història de la lluita feminista, per exemple, hauria de formar part del que expliquem de la història universal. Això els nens també ho veuen, que se'ls explica com una cosa de fora. D'altra banda, hi ha la qüestió dels mòbils, que també apareix a la sèrie. Tu no donaries droga a un nen, però li dones un mòbil amb aplicacions que estan dissenyades per generar addicció.

Els nadius digitals tenen molt més coneixement d'aquests dispositius que els seus pares.

— Sí, sí. Compte, no vull culpabilitzar els pares i les mares, que estan asfixiats per un sistema capitalista on la precarietat s'està convertint en normalitat. La qüestió és molt més estructural i el canvi no passa per la individualitat, sinó per la col·lectivitat, i això volia posar-ho en valor a la sèrie. En el cas dels adolescents, hem de poder parlar de per què hi ha una generació que no se sent interpel·lada pel feminisme i la igualtat i que, fins i tot, se sent atacada. Però, esclar, si també veuen generacions d'adults discutint sense cap sensibilitat sobre aquests temes i sobre agressions sexuals... Sento que vivim un temps de deshumanització i dissociació. Busco el titular, busco el pescaclics, el vídeo que es farà viral, però on és la reflexió sensible?

El final de Pubertat busca precisament aquesta reflexió més profunda mostrant el procés de justícia restaurativa per a víctimes d'abusos, que no és gaire conegut.

Volia mostrar altres maneres d'abordar els conflictes i la resolució dels delictes. I també posar en valor què necessita la víctima, perquè de vegades la víctima potser no necessita només una sentència, necessita més coses. I també crec que aquesta és una mirada més humanista del sistema judicial. De fet, quan vaig descobrir que existia aquest procés vaig canviar la bíblia i l'escaleta de la sèrie. Em va semblar una eina molt transformadora. Jo volia que la sèrie tingués una mirada feminista, però també humanista i lluminosa. La ficció et permet explorar terrenys incòmodes però mostrant les llums, les ombres i els grisos, i dins d'aquests grisos no perdre la humanitat. Perquè, a més, els agressors no són desconeguts, són els nostres amics, germans, cosins, pares, fills... Són gent que estimem. Que reflexionis sobre la part d'humanitat d'un agressor no vol dir que estiguis passant per sobre del dolor de la víctima.