Plataformes
Mèdia  /  Sèries 28/11/2022

Anna Castillo: "És molt alliberador no haver de ser sempre políticament correcta"

Actriu

4 min
Anna Castillo durant la presentació de 'Fácil' al Festival de Sant Sebastià

BarcelonaAnna Castillo (Barcelona, 1993) no deixa d'encadenar projectes. Aquest cap de setmana arribava als cinemes la nova pel·lícula coral de Cesc Gay, Historias para no contar, en la qual participa, i aquest dijous s'estrena a Movistar+ Fácil, la sèrie d'Anna R. Costa, cocreadora d'Arde Madrid. La ficció, basada en la novel·la Lectura fácil de Cristina Morales, explica la història de quatre dones amb diversitat funcional que comparteixen un pis tutelat a la Barceloneta i se senten ofegades per les normes socials. Castillo, guanyadora d'un premi Goya i d'un premi Gaudí, és la Nati, la més combativa de les protagonistes.

Fácil se centra en quatre dones amb diversitat funcional. Ha sigut un projecte emocionalment molt intens?

— Sí i no. Ha sigut molt intens emocionalment per l'aprenentatge i la construcció del projecte. Vam estar un mes i mig assajant i apropant-nos als personatges a través de visites a pisos tutelats o, en el meu cas, fent classes de dansa integrada. Vam veure documentals, vam parlar amb persones que treballen com a assistents socials en pisos tutelats. Va ser molta informació i un procés intens i revelador, perquè hi ha hagut moltes coses que han estat dures d'entendre i difícils de digerir. Però després, màgicament, ha sigut el rodatge més fàcil i divertit que he fet mai. Els hi dèiem a l'Anna Marchessi i a la Coria Castillo, que era el seu primer rodatge, que això no els tornaria a passar, que no era el normal.

Tenies alguna relació amb el món de la discapacitat abans de participar en la sèrie?

— La meva tieta per part de mare té una discapacitat intel·lectual severa i jo he conviscut moltíssim amb ella, des que era petita. La discapacitat intel·lectual no em venia de nou, però el que sí que no coneixia és com funciona el món dels pisos tutelats –perquè la meva tieta sempre ha viscut amb la meva àvia–, de les institucions que tracten la gent amb discapacitat, com funciona el fet que a les dones moltes vegades no se'ls permet ser mares o la medicació que prenen per no tenir desig sexual.

Suposo que aquestes coses van ser els elements més reveladors quan preparaves la sèrie.

— El que em va sorprendre més fent la sèrie és que persones amb discapacitat física o intel·lectual no tinguin eines suficients perquè el sistema no els permet tenir-les i, així i tot, se les obliga a adaptar-se a un sistema en el qual no encaixen de cap manera, en comptes que sigui el sistema el que s'adapti a elles. Em va semblar molt evident i molt frustrant.

El teu personatge, la Nati, és el més reivindicatiu de tots i qui té menys filtres a l'hora de donar la seva opinió. Aquesta manca de filtres era alliberadora?

— Absolutament. El personatge de la Nati té una discapacitat intel·lectual a causa d'un accident, té una discapacitat sobrevinguda. Ella guarda tot el discurs social i polític d'abans de l'accident, però amb un bloqueig emocional i una falta d'empatia a l'hora de gestionar les emocions que no li permet expressar-se. Per a mi la Nati està segrestada dins del seu propi cos i es mou entre la ràbia, la frustració i l'agressivitat. Deixa anar discursos molt potents des d'un lloc molt inexpressiu.

Ella diu el que pensa, mentre que moltes persones a les quals s'etiqueta de normals no s'atreveixen a expressar-se com s'expressa ella.

— Durant el rodatge hi havia una part de mi que parlava una mica com la Nati. I és molt alliberador no haver de ser sempre políticament correcta. Al final, què és ser políticament correcte? Què és ser normatiu? Entenc que el sincericidi també està malament, però hi ha alguna cosa de la Nati que també és molt valuosa. Jo em vaig deixar contagiar una mica per ella perquè al rodatge m'ho podia permetre i era molt gustós.

Quan ets un personatge públic o conegut no deu ser tan fàcil, dir sempre el que penses.

— Tinc la sensació que sempre dic el que penso i que no em tallo gens, però sí que has de trobar la manera de ser amable, coherent i no ferir sentiments. Intento ser sincera i coherent amb el que penso, perquè si no, em trobaria fatal.

La sèrie ha estat criticada per Cristina Morales, l'autora del llibre en què es basa, que assegura que no reconeix la seva novel·la en la ficció. Us ha afectat?

— Crec que no ens ha afectat gaire. Les opinions són completament vàlides. Penso que la Cristina Morales és una tia supervàlida, admiro molt com escriu i el seu discurs. És una antisistema i entenc que no reconegui la novel·la en la sèrie, però perquè són codis i medis totalment diferents. No té cap mena de sentit intentar que una ficció audiovisual s'assembli a una novel·la. Crec que l'Anna R. Costa va dir una cosa que té molt sentit: hauria d'apropar-se a entendre com és el procés d'escriure, dirigir i produir una sèrie audiovisual en una plataforma com és Movistar+.

Fa molts anys que vius a Madrid, però els teus últims projectes els has rodat principalment a Barcelona.

— Els més recents ja no, però sí que és veritat que després del confinament vaig rodar Mediterráneo, que es va fer a Grècia i a Barcelona; després Donde caben dos, Girasoles silvestres, la del Cesc Gay... tots a Barcelona. Per a mi va estar molt bé, tot i que vaig agafar una Barcelona del covid que estava una mica fluixa. Però sempre em fa il·lusió tornar a casa.

T'entraven ganes d'instal·lar-te aquí un temps?

— A mi m'encantaria, però vaig marxar tan aviat, amb 19 anys, que he creat molts vincles emocionals a Madrid. Vull tornar a Barcelona, crec que en una altra etapa vital tornaré.

stats