'Archivo 81' a Netflix: fa escagarrinar tant com diuen?

¿Pot el mal amagar-se entre els frames d'una cinta de vídeo? En el setè episodi d'Archivo 81, el Mark (Matt McGorry), un amic del protagonista, recorda una llegenda al voltant del cinema: la creença que una càmera podia enregistrar una realitat més enllà del món físic, copsar una altra dimensió invisible a ull nu. I just aquesta és la idea base de la nova sèrie de terror de Netflix, desenvolupada per Rebecca Sonnenshine a partir del podcast homònim i amb la producció de James Wan, un dels reis contemporanis del gènere.

El Dan (Mamoudou Athie) treballa com a conservador al Museu de la Imatge en Moviment de Nova York quan rep l'encàrrec de restaurar una cinta de Hi8, un dels formats de vídeo més populars als anys noranta. En el clip, una tal Melody (Dina Shihabi) grava les seves experiències com a nova inquilina en un edifici de Manhattan, el Visser. Amb certes reticències, el Dan accepta treballar amb aquesta cinta i altres de similars per encàrrec del magnat Virgil Davenport (Martin Donovan). És l'inici d'un viatge esgarrifós a través de les cintes de vídeo al cor d'una possible secta satànica a la Nova York dels anys noranta, i més enllà...

Referències: de la 'Bruixa de Blair' a Polanski

Sonnenshine recull influències diverses en aquesta proposta de thriller terrorífic que es mou entre diferents èpoques i formats. Cada episodi arrenca amb un segment de vídeo, sèrie, pel·lícula domèstica, anunci o similar que, d'una banda, s'integra posteriorment a la narrativa i, de l'altra, celebra l'estètica ara tan enyorada de suports cinematogràfics i videogràfics obsolets. Les imatges del primer episodi remeten a un dels clars referents d'Archivo 81, El projecte de la bruixa de Blair (1999), de Daniel Myrick i Eduardo Sánchez, una fita del cinema de terror que demostrava, en el tema i en la seva execució, el paper cabdal dels nous dispositius videogràfics a l'hora de reformular les pel·lícules de por.

A aquest plantejament meta que subratlla el fetitxisme actual pels aparells analògics a través de l'ofici del protagonista s'hi afegeix l'influx sempre fèrtil del cinema de Roman Polanski. A través de les tribulacions de la Melody, la sèrie recull l'angoixa d'una protagonista en un edifici on passen una sèrie d'esdeveniments estranys que altres personatges consideren fruit de la seva paranoia. I tot plegat s'embasta en la defensa del poder de l'art per manifestar altres realitats, ja sigui a través de l'audiovisual o de la pintura. Entre els personatges secundaris hi ha una artista els quadres de la qual s'assemblen molt als de Hilma af Klint, precursora sueca de l'abstracció i una de les principals representants d'una llarga però poc coneguda genealogia de dones, de Hildegarda de Bingen a Josefa Tolrà, que han conreat l'art com a expressió visionària.

Com passa tot sovint a les sèries, aquestes referències s'apunten però queden en un pla superficial. El principal desengany amb Archivo 81 rau en com desaprofita el seu propi punt de partida videogràfic. A priori sembla que la sèrie jugarà amb el fet que el Dan ha d'esbrinar el que li va passar a la Melody amb les cintes de vídeo com a única font. I que el deteriorament del material i la seva manca de definició contribuiran a alimentar els enigmes i el vessant més terrorífic de la història. Però la sèrie prefereix tirar pel dret de la nitidesa narrativa, se salta qualsevol coherència i risc pel que fa al joc entre el punt de vista subjectiu i l'omniscient, i transcorre per camins més convencionals del que prometia. D'altra banda, deunidó com manté certa atmosfera d'inquietud, i a més es resol en part com una variant del mite d'Orfeu, on la baixada als inferns per salvar Eurídice consisteix en una immersió literal en l'arxiu videogràfic.

Rebecca Sonnenshine per a Netflix

En emissió a Netflix España