Crítica de sèrie

La delícia japonesa amagada enmig del 'fast food' de Netflix

La sèrie 'Makanai: la cocinera de las maiko', de Hirokazu Koreeda, segueix els trajectes de dues amigues en una escola de geishes

3 min
Una imatge de la sèrie 'Makanai, la cocinera de las maiko'
  • Hirokazu Koreeda per a Netflix
  • En emissió a Netflix

Les sèries estan prenent el relleu al cinema en la fructífera relació d'amor entre audiovisual i gastronomia. En un dels fenòmens de la temporada, The bear, un xef estrella retorna al restaurant familiar per reivindicar l'excel·lència d'un bon entrepà. A Makanai: la cocinera de las maiko, una jove aprenent de geisha s'acaba dedicant a preparar els àpats de les seves companyes i professores, en una d'aquelles propostes en què el vincle amb el menjar adquireix una dimensió de benestar espiritual. Makanai adapta un manga d'Aiko Koyama de gran èxit al Japó, sobretot entre les noies joves.

El primer que en crida l'atenció és el context de la història, que se situa avui en dia al districte de Kyoto on encara exerceixen les geishes. Les protagonistes, la Kiyo (Nana Mori) i la Sumire (Natsuki Deguchi), són dues amigues d'una zona rural del Japó que viatgen fins a la ciutat per estudiar en una petita escola l'art d'exercir aquest ofici. A la sèrie, es desvincula la feina de la geisha de qualsevol connotació lligada al treball sexual. Ni tan sols es discuteix el tema, i simplement es mostra aquesta tasca com una tradició secular i cada cop més minoritària que engloba diferents pràctiques artístiques: el cant, el ball, l'abillament, els rituals en certes cerimònies... Mentre que la Sumire despunta com a maiko (aprenent de geisha), la Kiyo no sembla disposar de les aptituds necessàries. En canvi, mostra un talent per als fogons que la porta a romandre a l'escola com a makanai, la cuinera del lloc.

La sèrie d'un Palma d'Or a Canes

Makanai: la cocinera de las maiko és la primera sèrie per a Netflix de Hirokazu Koreeda, un dels cineastes japonesos amb més ressò internacional, Palma d'Or a Canes per Un assumpte de família (2018) i que tot just va estrenar Broker fa poques setmanes. La sèrie connecta amb una de les seves inquietuds recurrents, la reivindicació de nuclis alternatius a la família tradicional. I sobretot recorda el seu film La nostra germana petita (2015), que també retratava la convivència d'un grup de dones, totes germanes, que preferien romandre plegades que viure amb les respectives parelles. A Makanai, Koreeda es distancia de la imatge de les geishes com a dones al servei del plaer (en el vessant que sigui) masculí, per centrar-se en els vincles que exerceixen les protagonistes entre elles dins d'un àmbit d'homosocialització gairebé exclusivament femenina. La sèrie recorda, en petit format, les ficcions ambientades en escoles o residències per a noies, en què se celebren les seves relacions, que també inclouen petites rivalitats, solituds, frustracions i alguns fracassos. Aquí la Kiyo i la Sumire mantenen una amistat autosuficient i a prova de bombes malgrat que les seves trajectòries acabin divergint.

En aquesta valoració d'un entorn professional i emocional femení, també destaca que el talent culinari recaigui en una noia adolescent, i no en una adulta o un xef estrella. La Kiyo concep la cuina com una manera de fer més feliç la seva millor amiga i la resta de companyes de l'escola. La sèrie transmet aquesta dimensió reconfortant de la gastronomia en tot el seu procés, des de les escapades de la noia per comprar al mercat fins a la selecció d'ingredients i la preparació en cada episodi d'un plat concret, res massa sofisticat però curull d'un plaer que equilibra tots els sentits. Aquest to càlid, delicat i acollidor amara tots els episodis, i no arriba a embafar com en altres propostes que es recreen en els aspectes més llaminers de la cultura japonesa. La sèrie també amaga petites sorpreses, com el rol que hi acaba jugant George A. Romero, fundador del cinema de zombis...

stats