El millor que ha passat a Netflix els últims anys

A la nova sèrie animada de Zerocalcare, Este mundo no me hará mala persona, el protagonista i alter ego del creador es troba amb una col·lega del barri, militant de pedra picada, a qui ha dibuixat com un pterodàctil. Des de la veu en off, el Zero ens explica per què veu la noia d'aquesta manera. Segons ell, tothom adora els dinosaures, que a més representen una espècie en extinció, una forma d'entendre el món en perill de desaparèixer. Perquè la segona sèrie per a Netflix d'aquest ninotaire italià després del triomf de Tallar per la línia de punts parla de la resistència antifeixista en un context cada cop més hostil, minoritari i desgastador.

Zerocalcare no s'ha mogut del seu districte de tota la vida, a la Roma suburbial. Però si a la sèrie anterior ens endinsava en qüestions més íntimes com la salut mental, la immaduresa emocional dels homes i el vincle amb la cultura del consum, aquí entra de ple en un àmbit polític i col·lectiu, l'auge de l'extrema dreta. I ho fa a partir de l'aparició al cantó de casa seva, com podria ser en qualsevol racó de l'Europa Occidental, de cartells en contra d'un centre d'acollida d'immigrants.

Alhora, el Zero viu el retorn del Cesare, un amic de la infantesa de qui feia temps que no sabia res. Fill de família monoparental, el Cesare s'ha passat uns quants anys en un centre de desintoxicació. I quan torna a casa es troba amb un món que ha canviat i en el qual no sap com encaixar. El que no s'espera el Zero és que el seu antic company d'escola s'acabi fent neonazi. Després de la indignació inicial, un sentiment de culpa envaeix el protagonista. Des de la seva situació de privilegiat que treballa per a Netflix, pot jutjar la deriva d'un jove del barri sense horitzó de futur? Hi ha un cert sentiment de superioritat en la condemna als posicionaments xenòfobs d'algú a qui la vida ha tractat molt pitjor que a tu?

Nanni Moretti 'straight edge'

Com un Nanni Moretti straight edge i de la generació dels nascuts als vuitanta, Zerocalcare combina el retrat de la crisi de les esquerres amb la reflexió comiconeuròtica en veu alta. La seva concepció estètica i política el converteix també en una mena de dinosaure en una plataforma com Netflix. Representa una tradició de la cultura popular italiana cada cop més arraconada en el món globalitzat, que es manifesta des d'una pràctica molt personal de l'animació. La fama no li ha fet abandonar les arrels, i això li permet aproximar-se a la normalització del nazisme en un barri perifèric com el seu des de dins, i no pas des de fora com s'observa tant de cop. I a partir de coordenades més emocionals, sorgides dels vincles amb els veïns de tota la vida, que no pas discursives.

L'autocrítica cap a la posició de privilegi des de la qual parla ell ara mateix no desemboca, afortunadament, en un relat exculpatori dels fatxes. Potser ell no pot retreure-li al Cesare la caiguda en el cantó fosc, però els seus altres col·legues del barri, sí. Com li recorda el seu amic Secco, a ells, com al Cesare, també els han abandonat les administracions i les esquerres institucionals. Però segueixen "distingint entre el bé i el mal". A Este mundo no me hará mala persona, Zerocalcare reconeix i ret homenatge a la resistència antifeixista exercida a peu de carrer, que manté la lluita amb cada cop més condicionants a la contra. Però ho fa a la seva manera, defugint l'excés d'èpica i l'autoindulgència. Els còmics i sèries de Zerocalcare sí que fan el món una mica més habitable.