'Euphoria': per què la sèrie juvenil de la HBO enganxa tant els adults?
Una paradoxa respecte a Zendaya marca aquesta segona temporada, que ha abaixat el teló aquest dilluns
'Euphoria'
Sam Levinson per a HBO. En emissió a HBO Max
L'obertura del primer episodi de la segona temporada d'Euphoria recorda més Jackie Brown i altres films de Quentin Tarantino que no pas la típica sèrie juvenil nord-americana. En un d'aquests flash-backs recurrents que recuperen el passat dels diferents protagonistes, ens assabentem de com en Fezco (Angus Cloud) i el seu germanet Ashtray (Javon Walton) van ser criats per l'àvia del primer, una traficant de droga tan cool i decidida com poc recomanable com a progenitora, de qui acaben heretant el negoci. Aquest pròleg ens situa millor en Fezco i ens anticipa que el seu arc dramàtic marcarà tota la temporada. Però també permet entendre per què Euphoria enganxa de mala manera el públic adult.
La segona entrega de la primera gran sèrie juvenil de la HBO confirma que el seu creador, Sam Levinson, ha sabut copsar com pocs l'angoixa de la generació Z i bolcar-la en un melodrama extrem d'una bellesa intoxicadora sobre relacions addictives, el pes dels traumes del passat i les noves formes d'estimar. Nascut l'any 1985, el fill del també cineasta Barry Levinson concep aquesta obra sobre els joves del present des de codis estètics molt propers al cinema indie i postmodern de finals del segle passat. El director ha optat per filmar aquesta segona temporada en cel·luloide, cosa que li atorga una textura visual singular, més etèria i artificiosa, que atrapa l'estat d'ànim intens i turmentat dels protagonistes. Alhora, la sèrie està trufada d'infinites picades d'ullet a l'imaginari cultural pop, de Ciutadà Kane a René Magritte passant pels homenatges a pintures i pel·lícules romàntiques amb què arrenca el quart episodi o pel poema de Federico García Lorca Martirio de Santa Olalla, d'on l'episodi sis manlleva el títol Mil arbolillos de sangre.
Euphoria, finalment, genera una paradoxa respecte a Zendaya. Confirma que sens dubte és l'actriu més icònica de la seva generació. I alhora aquesta temporada guanya interès quan es distancia de la protagonista, la Rue, i se centra en qualsevol dels altres personatges, encarnats per intèrprets molt més sòlids als qui no se'ls escapen tics de l'escola Disney Channel. La discreta Lexi (Maude Apatow) es reivindica, com tantes persones que s'han sentit figures secundàries de la seva pròpia història, convertint-se en escriptora i triomfant amb una obra d'autoficció al teatre de l'institut que estructura els dos últims episodis i els atorga un punt de reflexió metanarrativa. La incorporació de l'Elliot (Dominic Fike) enriqueix la relació entre la Rue i la Jules (Hunter Schafer), i la porta cap a un territori molt interessant. I tot i que la protagonista continua el seu descens al pou de les drogues, en aquesta segona temporada el calvari d'una víctima d'una addicció tòxica que ens corprèn és el de la Cassie, brutal Sydney Sweeney, enganxada a l'ideal d'amor romàntic més destructiu. Des de la primera temporada, Levinson adora en Fezco, el criminal tendre capaç de rauxes ultraviolentes que es podria haver escapat d'una pel·lícula de Nicolas Winding Refn. El noi per fi ha gaudit d'una subtrama que ens ha fet patir de debò, tenyida d'aquest to de neonoir fatalista que adopta des del primer episodi.
Levinson ha apostat de nou pel melodrama ben entès, aquell que no té por de portar fins a l'extrem les emocions de personatges i, de retruc, les dels espectadors. Però també era conscient que havia de tancar aquesta nova tanda d'Euphoria amb una catarsi en positiu. Potser de cara a la tercera temporada cal deixar de patir tant. Potser tampoc ens hi enganxarem de la mateixa manera.
