Georgina Amorós: "Avui dia no recordem la sèrie que vam veure fa una setmana"

BarcelonaGeorgina Amorós (Barcelona, 1998) és una de les actrius catalanes amb més projecció a la televisió i les plataformes. Acaba de protagonitzar Todas las veces que nos enamoramos, comèdia sentimental de Netflix que ha aconseguit entrar en el rànquing del més vist del servei de streaming. Hi interpreta la Irene, una noia que es trasllada de Castelló a Madrid per estudiar cinema. Tot i que molts espectadors catalans coneixen Amorós pel seu pas per Benvinguts a la família, de TV3, va ser la sèrie adolescent Élite, on va estar tres temporades, la que va donar l’empenta definitiva a la seva carrera.

Costa trobar comèdies romàntiques, però Todas las veces que nos enamoramos ha entrat al rànquing del més vist de Netflix. Què és el que et va atraure més de la sèrie?

— Jo sabia que a la sèrie hi havia una història d’amor que feia avançar la trama, però mai la vaig entendre com una comèdia romàntica. Hi havia moltes altres coses que em van atreure més, com per exemple com tracta l’èxit i el fracàs o com la falta d’oportunitats a vegades no està relacionada amb el talent. Crec que també tracta molt totes les cares de la indústria audiovisual. També hi ha l’element de la joventut i la il·lusió: em recordava molt a quan jo em vaig traslladar de Barcelona a Madrid per estudiar interpretació, vivia amb les meves amigues i teníem ganes de menjar-nos el món. Aquesta il·lusió de quan tens divuit anys i tens totes les possibilitats davant teu. 

Com recordes el salt a Madrid?

— Va ser un moment molt dolç. Acabar el batxillerat i, per fi, poder estudiar el que realment t’agrada és un moment molt esperat. Jo, a sobre, ho vaig fer en una altra ciutat, i això incloïa viure amb amigues i independitzar-me. Els meus records són de màxima llibertat i no tenir por de res. També és veritat que quan em vaig posar a assajar per a la sèrie, em vaig adonar que estava més a prop de la Irene [el seu personatge] dels 34 anys que de la dels 18. En els últims anys, els projectes que he fet m’han fet créixer molt de pressa. A més, de personalitat sempre he sigut molt responsable i la cosa naïf dels divuit anys em va costar de trobar. Afronto la vida amb una mica més de cautela que abans.

Passar per sèries com a Élite implica gestionar un nivell de fama molt alt de forma molt sobtada. ¿En algun moment et va semblar estar vivint una cosa irreal?

— La part bona és que jo vaig entrar a Élite a la segona temporada i quan vaig arribar al projecte ja sabia el fenomen fan que tenia i què podia esperar. En aquest sentit, la Claudia [Salas, també actriu] i jo ens vam donar molt suport l’una a l’altra per entendre on havíem entrat i saber com reaccionar. Així i tot, és una cosa que passa molt de pressa i acostumar-te a ser reconeguda per tothom no sempre és fàcil. Tenir la gent que estimo a prop, continuar fent la vida normal que feia abans, per a mi ha sigut clau.

De la mateixa manera que explota, també hi ha un moment en què tot baixa?

— Sí, els mesos següents que s’estreni una temporada és una bogeria però després tot baixa, i més avui en dia amb tota l’oferta que hi ha de ficció, que no recordem la sèrie que vam veure fa una setmana. Consumim d’una manera tan salvatge i tan de cop que ens empassem una temporada per dia i quasi no la recordem. Crec que és una pena, i jo, com a actriu, dic: “Hòstia, ens hem passat cinc mesos fent aquesta sèrie i la gent l’ha vist en un dia o dos”. És una manera de consumir que és molt d’ara, però a mi em fa pena. M’agradava més com es veien les sèries abans, amb comptagotes, com si fos un ritual. Dones més importància al que estàs veient, no com quan estàs mirant una cosa, però alhora estàs amb el mòbil. Centrar-nos en una única cosa crec que és un costum que hem perdut i que estaria bé recuperar. 

Tenim tendència a usar i llençar?

— Sí, exacte. A mi em passa: vaig caminant pel carrer i sempre vaig escoltant un podcast per aprendre sobre no sé quin tema que vull aprendre, com si simplement caminar pel carrer sense fer res no fos suficient. Crec que és una malaltia dels temps en què vivim. Sempre tenim la pressió que no estàs fent prou o que arribarà una altra persona abans que tu, i no ha de ser així. Crec que també està bé estar en el present i no tenir sempre l'ansietat del futur.

Un dels teus primers treballs va ser Benvinguts a la família, a TV3. Com va ser l'experiència?

— Jo feia bastants anys que treballava, des de petita, però sempre a Madrid. Benvinguts a la família va ser el primer que vaig fer a Catalunya i, per a mi, va ser un aprenentatge gegant. Realment, és un altre projecte que m'ha marcat. Rodar amb Yolanda Ramos, que probablement és una de les millors actrius de la seva generació, era una festa. És una sèrie de la qual jo en faria una altra temporada, perquè en tinc molt bon record.

Has treballat molt més a Madrid que a Catalunya. ¿És més fàcil fer carrera allà?

— Malauradament, crec que sí que és més fàcil fer carrera a Madrid. Abans hi havia moltes més produccions que es feien a Barcelona, i encara se'n fan algunes. En el meu cas, sempre m'ha sortit més feina a Madrid. També és veritat que les plataformes s'estan centralitzant allà. Crec que és una ciutat on passen moltes coses tota l'estona, tant pel que fa al teatre com al cinema... Sento que és una ciutat que està molt viva. No sé Barcelona, vaig marxar-ne amb 18 anys i només hi he fet un projecte. No perquè no vulgui treballar a Barcelona, els meus pares estarien molt contents! Però, simplement, no ha sorgit.

No és una qüestió de falta de ganes, sinó d'oportunitat

— I tant! Jo seria feliç de treballar en català, en tinc unes ganes!

Últimament sembla que les xarxes socials tenen un paper important en les carreres dels actors. Tu vas tenir una mala experiència amb Twitter [va rebre amenaces de mort a causa del seu personatge a Élite]. ¿Et va fer replantejar la teva relació amb les xarxes?

— És una cosa molt bona que intentem gestionar dia a dia. Al principi crec que les xarxes socials ens van obrir molts camins i ens van permetre accedir a molta diversitat. Ens va permetre a tots estar molt comunicats, però crec que s'ha acabat convertint en una arma de doble tall. Està molt bé utilitzar-les, però amb mesura, i sabent que la vida no passa dins del telèfon, passa fora. Els hem de donar la importància que tenen, que és més aviat poca. Jo estic intentant estar-hi el menys possible per estar més present en el meu dia a dia.