'La serpiente de Essex': una sèrie sobre passions romàntiques entre la religió i la ciència

'La serpiente de Essex'

Escrita per Anna Symon i dirigida per Clio Barnard per a AppleTV+. En emissió a AppleTV+

Quan els personatges de Claire Danes i Tom Hiddleston es troben per primer cop a La serpiente de Essex, ell està intentant salvar una ovella del seu ramat perduda enmig dels aiguamolls i ella li dona un cop de mà. L'escena és literal, però resulta inevitable llegir-la també com una metàfora (irònica?) dels perfils dels personatges. Hiddleston (Loki) dona vida a Will Ransome, el vicari del racó perdut d'Essex on té lloc bona part de la nova minisèrie d'època d'Apple TV+. Cora Seaborne, el personatge de Danes (Homeland), s'ha quedat viuda fa poc i aprofita haver-se alliberat d'un marit maltractador per reprendre la seva passió per la història natural.

La dona viatja de Londres a Essex per investigar la llegenda que corre pel lloc, la d'un animal misteriós en forma de serp que ataca pescadors i persones indefenses. Ella sosté la teoria que potser es tracta d'una mena de fòssil vivent, una bèstia que s'hauria escapat de l'evolució. La gent de la contrada viu atemorida i creu que aquesta criatura mitològica els castiga pels seus pecats. El Will, home de família, religiós però molt entenimentat, intenta calmar els parroquians. Des de la primera trobada entre ell i la Cora es cova una atracció mútua. La situació es complica amb l'aparició del Luke (Frank Dillane), el jove cirurgià que va intentar salvar el marit de la Cora, que també se sent atret per la viuda. Les desaparicions a Essex continuen...

La serpiente de Essex forma part del boom de ficcions televisives inspirades en novel·les recents que actualitzen l'imaginari de la literatura britànica decimonònica, molts cops des de la perspectiva femenina. La sèrie parteix de la novel·la homònima de Sarah Perry i s'encarrega de dirigir-la ni més ni menys que Clio Barnard, responsable de la probablement millor opera prima del cinema britànic dels últims anys, The Arbor (2010). Aquí Barnard es distancia dels escenaris de realisme social típics de la seva filmografia per signar un exquisit drama d'època d'ambientació acurada i preciosista en tots els detalls, des de les particularitats d'un amfiteatre quirúrgic al vestuari de Claire Danes, que hauria de crear tendència. Però la directora també treballa l'atmosfera més abstracta i de caire gòtic que plana sobre Essex, un territori al llindar del món fantàstic carregat d'una boira verdosa on podria amagar-se qualsevol monstre.

Entre la racionalitat i la superstició

La sèrie es mou així entre el Londres urbà i el món rural d'Essex, entre la ciència que innova i la superstició que reprimeix, entre la racionalitat i la passió. Com passa sovint, es troba a faltar més profunditat en tot aquest escenari turbulent del segle XIX, de vegades reduït a un paisatge de fons atractiu. El personatge de Cora també està traçat excessivament per encaixar en un ideal contemporani de dona. Per això l'episodi més estimulant és aquell, ja cap al final, en què la majoria de personatges acaben qüestionant-la en algun aspecte, de manera que es fa palès el privilegi i la inconsciència de la protagonista. La principal dialèctica la manté amb la seva ajudant, la Martha (Hayley Squires), una militant socialista i feminista que assenyala el seu estatus de classe. D'altra banda, atrapat entre els seus principis, l'amor a l'esposa i la passió per Cora, al personatge del Will potser li hauria escaigut un actor amb una actitud menys encarcarada i senyorial que la de Tom Hiddleston. Malgrat tot, donem la benvinguda a Tom Hiddleston al regne dels hot priests televisius.