Mèdia  /  Sèries 18/05/2022

Mónica López: "Sort que a l'època de 'Nissaga de poder' no existien ni selfies ni xarxes socials!"

Actriu

4 min
Mònica López

BarcelonaMónica López (Las Palmas de Gran Canària, 1969) va entrar a la vida dels espectadors catalans sent l'Abril de Nissaga de poder i ja no n'ha sortit. Acostumada a ser secundària de luxe –no ha deixat d'aparèixer en sèries estatals al llarg dels anys–, López assumeix el paper protagonista de Rapa, la nova ficció dels germans Coira, que ja van triomfar amb Hierro, una de les produccions de Movistar+ amb més èxit i en la qual l'actriu també participava. Els Coira deixen enrere les Canàries i es traslladen a Galícia, la seva terra, per explicar un cas d'assassinat i corrupteles polítiques que investiguen López i Javier Cámara en una nova sèrie que arriba aquest dijous a Movistar+.

¿El projecte de Rapa va néixer quan estàveu fent Hierro?

— Jo estic a Rapa de pura casualitat. Sempre dic que em van matar al capítol quatre de Hierro perquè pogués fer la protagonista de Rapa, no saps com vaig arribar a plorar. Era la primera vegada que treballava a la meva terra, en el meu idioma i vaig ser molt feliç. Quan els Coira van plantejar-se la nova sèrie, es van barallar una mica amb Movistar perquè jo fos la protagonista: vaig ser l'última del càsting en entrar.

A Hierro molta gent va descobrir el teu accent canari real...

— Estava cagada de por perquè jo portava trenta anys a Barcelona i demanava a tots els companys canaris que m'avisessin si parlava amb una musicalitat catalana.

Aquí tenim molt assumit que ets catalana i potser va haver-hi espectadors que es van sorprendre.

— No et creguis, en moltes entrevistes que faig sempre surt la pregunta "Tu ets canària, oi?"

Per a la generació que et va descobrir amb Nissaga de poder, tu ets una actriu catalana.

— I per a mi! Fer teatre en català és una de les fites més increïbles de la meva vida i, a més, ho vaig fer molt aviat. Vaig fer una immersió total. També és veritat que em va agafar molt jove i que parlava altres idiomes i això m'ho va facilitar. T'he de confessar, però, que quan jo em sento en català, noto que parlo molt barceloní. Que les as són molt obertes. Com que en la meva vida privada parlo en castellà, no és tan fluid.

Rapa parla de moltes coses d'actualitat, com ara la corrupció política. ¿¿Creus que la ficció pot tenir un impacte social?

— Espero que sí. L'entreteniment, si és bo, hauria de tenir un missatge per sota.

¿És un dels motius pels quals fas ficció?

— Sí, crec que la cultura ha d'ajudar a pensar. Vull pensar que la cultura és una eina d'educació. De fet, moltes vegades he escollit projectes tenint en compte això.

A Rapa comparteixes protagonisme amb Javier Cámara. ¿Abordeu la interpretació de forma diferent?

— Una de les coses que em van sobtar del Javier és que ell està fent broma fins que diuen "Acció". Ell té claríssim el que ha de fer. Jo no soc actriu de mètode perquè no l'he estudiat mai i els actors concentrats m'avorreixen una mica perquè trobo que treballen sols perquè estan abstrets. M'agraden molt més els actors atents. Jo no sé què soc, faig el que puc.

Des de fora sembles una persona exigent.

— Soc massa exigent! El Javier em fotia molta canya amb això, perquè mai m'agrada res del que faig. Això, per una banda està bé, perquè t'exigeixes més, però, per l'altra, a vegades m'he vist en productes i hi veig una actriu preocupada. I a mi els actors que m'agraden són els actors que no estan preocupats, que són salvatges i que sembla que no pensen. La meva lluita és arribar a ser una actriu així, em queda tota la vida.

Has fet moltíssimes sèries, però sempre t'has mantingut en un segon pla. ¿Has decidit conscientment no estar molt exposada?

— No m'ha arribat [estar exposada]. Sempre he passat desapercebuda i, a vegades, he pensat: "Ostres, això vol dir que no ets prou bona". Però després he pensat que si he de ser tota la vida una eterna secundària, he complert el meu somni perquè a mi no m'agrada estar exposada. Crec que no es paga prou la falta de llibertat que suposa ser famós. Però és veritat que quan ets més coneguda t'arriben més personatges i tens possibilitats de fer més coses. Fer un secundari és més difícil: has d'arribar i clavar-la. A Rapa quan alguna cosa no em sortia, el Javier em deia: "Mònica, tranquil·la, tens una altra seqüència, i una altra i una altra".

Amb el naixement de les plataformes, es diu que han arribat els personatges femenins amb entitat. Això és veritat?

— Home, sí. Que Candela Peña pogués fer un personatge com el de Hierro, una jutge, de certa edat, mare soltera i amb un fill amb problemes, i que el conflicte fos aquest, és d'aplaudir. O que Kate Winslet faci Mare of Easttown. Però si n'estem parlant ara és perquè no està normalitzat i realment hi ha molts menys personatges femenins interessats que masculins. I, en canvi, les dones som molt interessants. I les dones madures, més. Però encara estem sota la dictadura de la joventut, de la bellesa. Els conflictes de la gent gran és com si no existissin i és una cosa que m'emprenya molt. Amb teatre passa igual: a les grans obres clàssiques, per un personatge femení en tens deu de masculins.

Al teatre últimament has treballat amb La Calòrica , com va ser l'experiència?

— De les millors dels últims anys, però em va costar molt. Ells es coneixen molt, són molt graciosos i improvisen molt, i jo soc insegura i pensava que no estaria a l'altura. Fins que no vaig entendre que jo era el contrapunt de l'obra, no em vaig relaxar.

Quan la gent et recorda Nissaga de poder, què penses?

— Ara ho agraeixo molt. Flipo molt que se'n recordin perquè, a més, jo he canviat molt. Sort que en aquella època no hi havia les xarxes socials i les selfies! Nosaltres, el Farelo [Eduard Farelo] i jo, encara firmàvem autògrafs quan sortíem del teatre. Era una mica esgotador perquè a mi m'agrada molt l'anonimat. Però, esclar, és que aquí tothom la recorda. Nissaga de poder va ser el nostre Falcon Crest.

stats