La socialdemocràcia, l'ase de tots els cops

Des del darrere d'un vidre protector i una barrera de fusta, en una de les sales del Louvre, un PSOE sense celles mira el visitant i li retorna un somriure misteriós quan aquest intenta desxifrar si el partit és d'esquerres o no. Molts aspectes permetrien dubtar-ne, però per a la caverna és poc menys que l'encarnació del diable vermell, és a dir, comunista. Algú que governa amb els criptobolivarians segur que espera un descuit per suprimir la propietat privada i instaurar els plans quinquennals. "Sánchez reivindica la vella socialdemocràcia després de consolidar el control sobre el partit", anuncia un avantítol de portada d'El Mundo. La vella, vetusta, xacrosa, socialdemocràcia. Haurien d'especificar què els sembla tan demodé: si la social o la democràcia. A La Razón tenen el detall de no fer edatisme amb la pobra dama: "Sánchez abraça la socialdemocràcia per guanyar el centre", tot i que, escrita en aquest diari, sona a paraula bruta. Si s'han passat anys blasmant Sánchez i ara s'arramba a la socialdemocràcia... mèu, deu ser mala cosa, aquesta mossa, una fresca. Només cal veure quina és la notícia que obre la primera pàgina, per al diari del Grupo Planeta: "Casado podria governar sol amb el suport de Vox". El pareumaquinista frisa per saber com adjectivarien aquest sistema polític, contrari a l'antiquada socialdemocràcia. Potser liberalautarquia? Al capdavall, hauríem de saber a canvi de què es prestaria aquest suport de Vox que el diari dona per descomptat.

Aquest petit detall, ves per on, no sol aparèixer a les múltiples enquestes –el dia anterior hi havia el mateix titular a l'Abc– que van preparant el després de Sánchez. A veure si Casado al final s'abraça, en aquest ball, amb algú encara amb més canes que la socialdemocràcia que miren amb commiseració i per damunt l'espatlla.