'The New Yorker', una institució qüestionada al Congrés, aplaudida al món

BarcelonaL'espionatge a líders catalans ha posat el focus sobre la veterana revista que els va destapar: The New Yorker. La publicació ha estat objecte de desdeny per part de la ministra de Defensa, Margarita Robles, quan va dir en seu parlamentària: "Vostè parla del New Yorker i jo no conec aquest mitjà de comunicació. No sé amb quines fonts actua. No se sap d'on venen les informacions". I el diputat de Ciutadans Miguel Ángel Gutiérrez va exhibir una certa ignorància editorial, o potser geogràfica, quan va etzibar la frase "¿Pensen fer més cas a una revista canadenca que als nostres propis funcionaris?", un comentari sorprenent, tenint en compte que el nom del setmanari dona alguna pista sobre la seva nacionalitat.

Aquestes sortides de to topen amb la crua realitat: el New Yorker és una de les publicacions de més prestigi internacional, amb vora un segle d'història, i més d'1,2 milions d'exemplars de mitjana, segons dades del segon semestre del 2022 (la facturació se situa al voltant dels 280 milions de dòlars). Es considera, a més, que és una de les catalitzadores del fact-checking modern. Resulta que, l'any 1927, la revista va publicar un perfil d'Edna St. Vincent Millay tan farcit d'errors que la mare de l'afectada va amenaçar d'enfonsar-los amb una demanda. La contrastació de dades, des d'aquell moment, es va convertir en una obsessió i els seus procediments meticulosos van servir d'estàndard per a bona part de la premsa americana. Des d'aleshores, ha fonamentat una fama de capçalera rigorosa i amant de la precisió.

En la seva etapa actual, part del prestigi se sustenta en la figura del seu director, David Remnick, una de les figures més sobresortints del periodisme americà contemporani i que va accedir al càrrec el 1998, quatre anys després de guanyar un premi Pulitzer pel seu llibre Lenin's tomb: the last days of the Soviet Empire, fruit de la seva experiència anterior com a corresponsal a Moscou per al Washington Post.

La mirada novaiorquesa

Un dandi de coll llarguíssim i barret de copa mirant a través d'un monocle: aquesta figura, dibuixada per Rea Irvin, s'ha convertit en una mena de mascota per al New Yorker i una presència recurrent en la iconografia del magazín. Representa el punt de distanciament i autoironia que encarnen les classes il·lustrades de la ciutat. Una portada mítica, del 1976, es titulava "Vista del món des de la novena avinguda". Fonamentalment, s'hi veia la desena avinguda, el riu Hudson i, més enllà, un desert amb quatre formacions rocoses escampades aquí i allà que representaven la resta dels Estats Units. I, al fons, una línia fina on hi deia: el Japó, la Xina, Rússia. Era, al mateix temps, una reivindicació de Nova York però també una burla de la tendència dels seus ciutadans a entotsolar-se i mirar-se excessivament el melic.

Aquesta visió autoparòdica dona les claus per interpretar una revista que és una suma de coses diverses. Començant per les portades, que han comptat amb alguns dels il·lustradors més cèlebres del panorama internacional que han ofert comentaris no sempre evidents –però sovint brillants– sobre el clima polític i cultural del moment, i seguint pels acudits d'una sola vinyeta sobre temes costumistes: des de la feina als afers domèstics, passant per l'esclavatge voluntari als designis dels gats.

Però és en l'apartat de la lletra on la importància de la revista es torna ja directament inqüestionable. Només cal enumerar alguns noms que han publicat relats curts a les seves pàgines: Truman Capote, Dorothy Parker, Ann Beattie, John Cheever, Roald Dahl, Philip Roth, J.D. Salinger, John Updike, Eudora Welty, Stephen King, Alice Munro, Vladimir Nabokov, Haruki Murakami o Ernest Hemingway. En els últims anys, en tot cas, ha anat guanyant espai la no-ficció, en forma de reportatges en profunditat o perfils literaris. Són textos que se sotmeten al departament de contrastació, format en l'actualitat per una vintena de persones que pentinen els articles de dalt a baix, des de les taules en forma de lletra ela situades a la planta 38 del World Trade Center, a Manhattan. "Vam passar tota una nit discutint sobre el nom d'una espècie d'ocell que apareixia en una guia local", explicava, l'any 2017, un dels membres d'aquesta secció. Sovint, més d'un fact-checker passa revista a un mateix article.

La combinació de rigor periodístic i estètic ha acabat configurant una revista que enamora les elits progressistes dels Estats Units –set de cada deu compradors pertany a aquest grup– i fa possible que malgrat el nom arrelat a la ciutat de Nova York la revisti tingui molt bona circulació en els nuclis urbans d'arreu del país, i també una notable distribució internacional. De fet, l'aposta d'arribar als 2 milions de subscriptors a finals del 2023 passa sobretot per estimular el seu caràcter de publicació global.

A més, és de les poques revistes dels EUA que viuen més dels lectors que de la publicitat. Això fa que la marca acumuli un prestigi molt valuós. Només així s'explica que, en l'últim canvi de mans, Advance Publications la comprés per 200 milions de dòlars quan els beneficis, aquell 1985, no arribaven als sis milions. Margarita Robles, que just aquest dilluns ha anunciat haver estat espiada per Pegasus, tal volta estigui considerant ajudar a fer créixer aquests guanys amb una nova subscripció.