El documental substitueix el terapeuta
Continua la saga de produccions en què els famosos utilitzen el documental amb finalitats introspectives i per explicar els seus traumes. Fa unes quantes setmanes parlàvem del cas de Selena Gómez (Apple TV) i Jonah Hill (Netflix) i els respectius experiments audiovisuals per revelar els seus problemes de salut mental. Ara és l’actor Robert Downey Jr qui aboca la seva intimitat familiar a Netflix amb SR, l’abreviatura de Senior. L’actor inicialment pretenia homenatjar el seu pare, Robert Downey Senior, quan aquest ja estava molt malalt de Parkinson. El pare va ser un cineasta underground molt important als anys 70, però la seva trajectòria va quedar eclipsada pel pas del temps, el cinema comercial i la fama del seu fill.
Downey Jr. volia fer un acte de justícia mediàtica amb el seu progenitor abans que morís. D’una manera una mica informal, l’actor va agafar una càmera i va començar a gravar tot el que passava al voltant del pare i les estones que compartien junts. El fill intentava reproduir l’estil fílmic de les pel·lícules de Senior en els enregistraments. Amb la col·laboració del cineasta Chris Smith també van permetre que Downey Senior intervingués en el procés creatiu i de muntatge.
El documental resultant és en blanc i negre, per donar-li una pàtina semblant a les produccions contraculturals de fa cinquanta anys. Incorporen en el muntatge fragments d’antigues gravacions domèstiques i les pel·lícules de més èxit de Senior, de tal manera que la història és un calidoscopi una mica aleatori d’èpoques, vivències i enregistraments. Per una banda, hi ha l’evolució de la malaltia del pare i també un procés de reconciliació pare-fill amb la voluntat de tancar un cercle que inclou múltiples ferides del passat. I aquí és on el documental es fa una mica més interessant. A mesura que avança el documental, la realitat de Senior passa a ser secundària i Robert Downey Junior fagocita la història. És més curiós el conflicte amb el progenitor que els homenatges cinematogràfics. Bona part de la producció, a més, funciona com a metadocumental. El pare supervisa algunes de les gravacions i les comenta. “Aquí tenim un instant d’un narcisisme delicat”, apunta l’home observant com el seu fill s’ha gravat cantant una peça lírica de forma ridícula. L’homenatge al pare s’acaba convertint en un exercici d’exhibicionisme del fill on sembla que també busca algun tipus de redempció. Entenem que Junior necessita perdonar el pare. L’home el va abocar a un context de drogues, alcohol i autodestrucció del qual li va costar dècades sortir. Admiració i retrets fan una amalgama difícil de gestionar i el documental en el seu llit de mort serveix com a exercici catàrtic i comiat. Però a la vegada, Junior mostra com exerceix ell de pare del seu fill petit, com si volgués demostrar que els errors que va cometre Senior ell no els reproduirà amb la seva descendència.
SR és més una curiositat fílmica que una bona història. I una prova que el documental comença a ser un succedani força esnob del terapeuta de tota la vida.
