L’illot de Perejil, a sis quilòmetres de Ceuta i dos-cents metres de les costes del Marroc, és un tros de terra intranscendent. Els experts li atribueixen categoria de roca, perquè no té habitants ni s’hi desenvolupa activitat econòmica. En canvi, a unes quantes generacions el seu nom ens connecta amb una època i un context polític que activen la curiositat i la conyeta.
Coincidint amb l’aniversari del conflicte entre Espanya i el Marroc que ens va fer descobrir aquesta illa al mapa, Movistar+ ha estrenat Perejil, una minisèrie documental que ens endinsa en els detalls de la història. El juliol del 2002, un petit nombre de soldats de l’exèrcit del Marroc van arribar a l’illa i van lligar la bandera del seu país a un arbust. La roca, que fins aleshores només servia perquè una dona hi fes pasturar les cabres que tenia, es va convertir en una zona geoestratègica molt cobejada que va tensionar les relacions entre el règim de Mohamed VI i el govern de José María Aznar. Va implicar la intervenció de grans potències com França o els Estats Units per mediar en el conflicte. Molt soroll per no res.
Perejil interessarà, sobretot, els que recordin amb perplexitat i una bona dosi de mofa aquest melodrama polític. Els tres capítols són excessius. La història està molt ben explicada i compta amb múltiples veus que van intervenir en la gestió del conflicte, però el nivell de detall supera el llindar de curiositat que estem disposats a concedir als fets. El relat està massa dilatat. Els creadors i guionistes que s’han endinsat en el conflicte semblen haver desenvolupat una certa síndrome d’Estocolm amb la història. El fet d’accedir a tants testimonis i descobrir la gran quantitat de matisos, anècdotes i tensions entre punts de vista es nota que els ha seduït immensament. Però la meticulositat s’acaba menjant, en alguns passatges, l’agilitat de la història.
Malgrat tot, periodísticament és impecable i és un document molt sòlid d’aquells fets: recull veus de prestigi de les parts implicades. Compta amb la intervenció de José María Aznar –que potser heu de posar subtítols per entendre’l– i l’aleshores ministre de Defensa Federico Trillo, que és l’estrella. La distància dels anys i l’esperpent del relat li permeten enfocar el cas amb una sinceritat i un to foteta que l’espectador agraeix.
El primer capítol serveix per oferir el context geopolític, el segon és el compte enrere per a l’execució militar de l’Operació Romeo Sierra per conquerir l’illot i el tercer episodi reconstrueix l’operatiu amb pèls i senyals. Les recreacions del desplegament per mar i aire resulten una mica precàries, dignes de maqueta de Playmobil. Està molt bé comptar amb el testimoni d’un dels soldats marroquins i amb algunes de les imatges reals enregistrades per l’exèrcit. I permet una reflexió sobre aquesta política de guerra fàcil, emparada en la testosterona i l’orgull nacional. Deixa constància també de la megalomania d’Aznar. Els amants de la diplomàcia i les relacions internacionals hi sucaran pa, però no és aconsellable veure-la en hores que indueixin a la capcinada.
