Qualsevol programa d’actualitat de La Sexta, ja siguin les notícies, les tertúlies de García Ferreras, l’Objetivo d’Ana Pastor, el magazín de tarda o qualsevol dels seus formats de reporterisme, té dues característiques en comú: l’ús del sarcasme o la ironia en el to i una superioritat informativa, una mena de suficiència narrativa, que desprèn prepotència. És un supremacisme periodístic que destil·la arrogància. Traspuen una altivesa i superficialitat que es permet el dret a jutjar i fiscalitzar des de l’altar de la cadena. Un exemple és el joc a l’estil d’El hormiguero que van proposar a l’audiència a les notícies de dilluns al vespre arran de l’empresonament de Santos Cerdán. Van reversionar el famós ¿Culo o codo? de Pablo Motos. El presentador Roberto Blázquez, davant d’un muntatge fotogràfic de vuit polítics diferents, plantejava aquesta endevinalla als espectadors: “Les proponemos ahora un reto: ¿Calle o cárcel? Observen estas caras, todos conocidos, todos corruptos. O presuntos corruptos. Hoy, 1 de julio de 2025, ¿saben quiénes están encarcelados y quiénes duermen en su casa?”. Desglossava el joc. Projectaven una imatge dels polítics del PP Ignacio González i Francisco Granados. Sota els seus noms hi posaven els anys de presó que els havien caigut, i el presentador demanava a l’audiència: “¿Calle o cárcel?”. I després d’unes explicacions sobre els seus casos, anunciava que tots dos estaven al carrer (previ pas per la presó). Continuava la llista. Era el torn d’Eduardo Zaplana. “¿Calle o cárcel?”, repetia amb l’entusiasme d’un concurs. “Calle”, resolia. I recordava el temps que va passar a la presó i els motius de salut que li van permetre sortir. Després posaven les imatges de Luis Bárcenas i Rodrigo Rato. “¿Calle o cárcel?”, reiterava el presentador. “Calle”, confirmava. De tots ells, posaven les imatges de quan van entrar a la presó o en van sortir. Blázquez continuava: “Los expresidentes de la Junta de Andalucía Manuel Chaves y José Antonio Griñán”. I la mateixa lletania: “¿Calle o cárcel?” I apel·lava al cas dels ERO i com, finalment, el Constitucional els havia anul·lat la condemna i, oficialment, no els constava la corrupció al seu expedient. “Calle”, concloïa amb cara de circumstàncies. Finalment, va arribar el torn de Jordi Pujol, que encara no ha estat ni jutjat ni condemnat, però l’afegien a la pila del greix. Sota la foto de Jordi Pujol li atribuïen vuit mesos de presó. Blázquez feia una aproximació a l’engròs a tota la família: “¿Calle o cárcel? ¡Todos a la calle!”, deia. I després feia un relat equivocat sobre els fills Pujol que havien passat per la presó, confonent Jordi Júnior amb Oriol. Però tot queda a casa, i apel·lava al futur judici per saber la solució final del seu joc ¿Calle o cárcel? Que la realitat no t’espatlli el passatemps de l’informatiu. Perquè això és el més greu: no és un programa d’entreteniment i d'embolica que fa fort sinó un informatiu que, ves per on, amb tant de joc i tanta ideologia acaba desinformant.
