El gra al cul que li ha sortit a La 1 és purulent i dolorós. I aquesta setmana han fet veure que el rebentaven per veure si, drenant la infecció, la cosa millorava. L’esperpent de La familia de la tele s’enfonsa a marxes forçades. I la patacada és forta tenint en compte la supèrbia amb què van aterrar a la televisió pública, que creien que el programa exerciria de flautista d’Hamelí i arrossegaria les masses. La desfilada xarona i grandiloqüent de l’estrena era la prova de la buidor que hi ha darrere del seu trist discurs. Davant del fracàs de fingir una estructura de magazín que al cap de pocs minuts s’havia convertit en paròdia, van haver de recórrer als mètodes llastimosos del Sálvame. L’última estratègia ha sigut una catarsi pública patètica per reanimar un programa que està agonitzant. La comèdia consistia a fer-li confessar a Belén Esteban que volia marxar del programa “porque estoy amargada aquí y yo quiero ser libre como antes”.
Les llàgrimes de la princesa del pueblo, que en el seu moment van ser el més cotitzat de la televisió, ara cauen dins d'un bol d’ensaladilla que la dona havia preparat el dia abans al plató. Llàgrimes de cocodril acompanyades del psicodrama de la resta de la comparsa. “Me han secuestrado, que lo sepa toda España”, denunciava la dona lamentant que no sé qui no l’havia deixat parlar. L’altre debat era si calia parlar sobre Lina Morgan o si ja estaven tips de criticar la Pantoja. Com que La familia de la tele serveix de contenidor de les telenovel·les de mitja tarda, els tertulians es passen dues hores morint-se de fàstic per les instal·lacions i això mina la seva autoestima, diuen. El decorat, que els ha costat una morterada, té un efecte claustrofòbic. Semblen presoners dins de la casa de Gran Hermano.
El més hilarant és que enmig de la tragèdia en tres actes, el presentador Aitor Albizua va confessar que ell no sabia que en aquell programa hauria de tractar-hi temes del cor. Amb Esteban, Patiño, Matamoros i tota la rècula de personatges potser es pensava que faria divulgació científica. Inés Hernand, l’altra presentadora, reclamava nous temes per a la gent jove i proposava maneres divertides de fer la declaració de la renda.
“Es como si nunca llegáramos a nada”, diagnosticava Patiño en un atac de clarividència. El director, David Valldeperas, malda per sacsejar un circ d’egòlatres per fer que la deixalla faci prou pudor per embriagar els espectadors.
Urgeix una pregunta parlamentària al Congrés per veure qui té el valor de justificar aquesta degradació penosa del servei públic on organitzen melodrames falsos per captar l’audiència, qüestionen l’ens i es malgasten diners amb continguts impropis i injustificats. Massa gent va entendre La familia de la tele com una menjadora pública on tothom podria ficar la forquilla. Sorprenentment, no van preveure que el menú que servirien estava podrit. Cal depurar responsabilitats en aquest intent premeditat d’intoxicació de l’audiència.
